CAUSES. Hem de deixar de preguntar-nos per què i concentrar-nos en el com. Hem fet un inventari molt complet dels motius que ens apressen a tenir un estat. I ho hem fet tan bé, que el sobiranisme s'ha ensenyorit del carrer, l'opinió pública i el Parlament en un temps rècord, i la cosa sembla que va a més, si fem cas de les enquestes de La Vanguardia i el CEO. Per arrodonir-ho, davant nostre hi ha un estat autoritari i en crisi, que no només no seu a dialogar, sinó que està executant de manera implacable una ofensiva recentralitzadora amanida per l'asfíxia financera i pel joc brut del CNI. El drama de la gent que va sortir ahir al carrer és que, en defensar una causa legítima -la unitat d'Espanya- abonen també la negació del diàleg i de la democràcia, i les polítiques d'un govern espanyol que els discrimina també a ells. I l'altre drama que pateixen és que els seus teòrics líders no es cansen de fer el ridícul, ja sigui a La Camarga, al plató d'Intereconomía o al Parlament de Catalunya.
UNILATERALITAT. Parlem, doncs, del com. Miquel Puig advertia ahir dels riscos d'una declaració unilateral, no pactada amb Espanya. I tanmateix, és possible una cosa sense l'altra? Quan pensem en la sortida al balcó de Francesc Macià, el 14 d'abril de 1931, cal recordar que l'efímera República Catalana no va estendre la seva sobirania més enllà de la plaça de Sant Jaume. Però això no invalida el gest; de fet, el gest de Macià és el que va forçar els líders espanyols a negociar un nou estatus per a Catalunya en una negociació bilateral. És aquest el model? ¿Una declaració unilateral del Parlament de Catalunya forçaria el govern espanyol a negociar? ¿Obligaria la Unió Europea a intercedir? Potser sí. ¿Però si Rajoy es fa el sord, cosa que lliga amb el seu temperament, què passarà? El govern català tindria eines per exercir l'autoproclamada sobirania? ¿Tindria eines per -si més no- bloquejar o erosionar la sobirania espanyola sobre el territori català? ¿O ens quedaríem sols i de dol amb una república de joguina, ignorada pels nostres veïns?
EXECUTIUS. Cal que la voluntat democràtica del poble català es porti a la pràctica de manera dialogada. Per això cal que el govern català i els partits compromesos amb el procés es preparin per jugar fort, en la mesura que puguin. I cal que el principal actiu del sobiranisme català, que és la gent, entengui que s'acosta una nova fase en què la simple mobilització a la catalana (el que diem sempre: "cívica, festiva, familiar") potser no serà suficient. La manifestació d'ahir a plaça Catalunya va ser pacífica a mitges, perquè al mateix temps a Madrid desfilava l'exèrcit, que és -literalment- el braç armat de l'unionisme. El catalanisme no té exèrcit però ha de ser capaç de portar la seva força democràtica cap a una fase tan pacífica com sempre, però més -diguem-ne- executiva. La majoria sobiranista del Parlament ha de saber que entre les eines que té per defensar el seu mandat hi ha la voluntat de la gent per fer que el seu vot es respecti. En l'últim segle hem vist vagues generals, tancaments de caixes, insubmissions diverses davant de lleis injustes. Els mestres mallorquins ens acaben de donar una lliçó. No goso dir quina és l'eina que necessitem, però sí que estic convençut que, per la nostra desgràcia -i per la seva vergonya- els nostres vots segurament no seran suficients.
