El nou primer secretari del PSC, Miquel Iceta, troba que la pregunta acordada per la majoria del Parlament de Catalunya, que -si els tancs no ho impedeixen- contestarem el 9 de novembre és “un nyap descomunal” i no s’ajusta “als estàndards mínims de qualitat democràtica”. Desconec quins són aquests estàndards mínims, però m’atreveixo a assegurar que la veritable qualitat democràtica és permetre que els ciutadans la contestin, aquesta pregunta tan nyap. En tot cas, ara en Miquel Iceta en proposa una altra (que sí que supera els mínims de qualitat democràtica). Diu així: “¿Vol que el Govern negociï amb les institucions de l’Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura?”
Només un masoquista o algú que tingués el xiringuito a Espanya votaria que “no vol” que el govern “negociï amb les institucions de l’Estat un pacte fiscal solidari”. Aquesta és la feina que per defecte té qualsevol govern d’un país: assegurar el màxim benestar econòmic dels habitants. Haver-ho de votar és tan ridícul com haver de votar si vols o no vols que la teva parella et tracti bé. Per tant, suposo que el problema, en realitat, és la primera part de l’enunciat. Per Miquel Iceta, Catalunya és o no és un país? No ho sabem, perquè el que ens proposa és votar si volem “un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya”. Caràcter nacional? ¿Acord que en garanteixi el reconeixement? Quantes giragonses per no dir nació. I és per això que, per ell, també hauríem de votar, doncs, si volem o no volem “el blindatge de les competències en llengua i cultura”. De manera que jo no ho complicaria tant. Si algú no volgués contestar afirmativament a les tres megaòbvies preguntes de Miquel Iceta, en tindria prou votant no el dia 9 de novembre.
