Iceta, el monotema i l’auditori dels “socialistes històrics”

BarcelonaSota els arcs majestuosos del Museu Marítim, Miquel Iceta es disposa a completar la trilogia de conferències que durant tres setmanes han fet bullir l’olla. Veig molts assistents amb cara de “socialistes històrics”, que és un clixé que vaig sentir molt a les assignatures de ciència política durant la carrera de periodisme. La mitjana d’edat de la concurrència és elevada. Francament elevada.

Veig Isidre Molas, Celestino Corbacho, Josep Maria Sala, Manuela de Madre, Caterina Mieras, Xavier Sabaté, Maurici Lucena, Laia Bonet, Jordi Hereu, Josep Fèlix Ballesteros... Marta Rovira i Àngel Ros arriben junts. Just després, Pere Navarro. També Jordi Turull i David Companyon. Crítics del PSC? Pocs o cap. Vaja, ha vingut Enric Millo. A les xerrades d’Artur Mas i Oriol Junqueras no vaig veure-hi cap dirigent destacat del PP.

Iceta inicia el seu discurs destacant quins són “els problemes reals dels catalans”. Ah, mira, el mateix que diu sempre Alícia Sánchez-Camacho. Es tracta de l’atur, les desigualtats i la falta d’oportunitats dels joves. I no “el monotema”, idea que reiterarà diverses vegades. Lamenta que a Catalunya no es parli prou del conflicte entre Rússia i Ucraïna i que no es faci prou èmfasi en les relacions comercials entre Europa i els Estats Units.

Fa autocrítica en recordar la patacada del PSC a les últimes autonòmiques, les enquestes no gaire favorables per a les properes i la incapacitat de preveure l’arribada de la crisi i la patacada de l’Estatut. “La majoria de catalans no volem la independència”, exclama. Sort que no surt per allà la majoria silenciosa. Mostra fe cega en la victòria de Pedro Sánchez en les properes generals, cosa que portarà a la seva gran aposta: la reforma constitucional que permetrà el reconeixement de la nació catalana, garantir les seves competències i reivindicar la nostra llengua i cultura. Caram, ¿l’aposta del PSC passa per reclamar coses que ja fa dècades que haurien de ser inviolables? I sobretot per recalcar molt els problemes dels joves. Els joves que també caldria mobilitzar perquè el votin a ell, oi? De moment els “socialistes històrics” que omplen l’auditori ja estan convençuts.