Publicitat
Publicitat

VINT ANYS DE LA GARZONADA

La seixantena de detencions d'independentistes va accelerar el final de Terra Lliure, que arribaria el 1995

Una ràtzia per blindar la pau olímpica

Aprincipis d'estiu del 1992 hi havia nervis als despatxos dels responsables policials espanyols. Els Jocs Olímpics estaven a tocar i la possibilitat que Terra Lliure (TL) aprofités l'ocasió per dur a terme algunes accions era massa perillosa per quedar-se de braços plegats. L'independentisme combatiu, sobretot agrupat al voltant del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), era contrari als Jocs i duia a terme constants actes de protesta.

Per aquesta raó, el dia 29 de juny a la matinada el jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón va desencadenar un operatiu policial massiu que de seguida quedaria batejat amb el seu nom. L'operació Garzón es va desenvolupar arreu dels Països Catalans i es va saldar amb una seixantena de detencions i interrogatoris.

Els detinguts van ser sotmesos a la llei antiterrorista, que suposava quedar-se cinc dies incomunicats en mans de les forces de seguretat. La major part dels arrestats van assegurar que havien estat torturats, bàsicament per asfíxia amb el cap dins d'una bossa o d'una banyera, tot i que alguns també van patir descàrregues elèctriques per forçar-los a delatar altres companys. L'operació, que va ser duta a terme bàsicament per la Guàrdia Civil, va anar molt més enllà de TL i va generar una gran por en els entorns de l'independentisme combatiu. Molts militants de les organitzacions polítiques radicals van desaparèixer uns dies de les seves cases i alguns, com els veterans dirigents Carles Benítez i Carles Castellanos, fins i tot es van refugiar un temps a l'estranger.

Aquest efecte devastador sobre l'independentisme tenia la seva causa en la feblesa estructural que patia en aquell moment. En aquest sentit, quan es va produir l'operació, TL estava en una situació de crisi interna. L'any anterior un sector anomenat TL - IV Assemblea havia optat per la dissolució i l'aposta per la via política. Pel que fa a l'aspecte polític, aquesta divisió també era greu: no només una part dels militants independentistes havien entrat a ERC, sinó que dins el camp més combatiu la divisió havia provocat una escissió de l'MDT que va cristal·litzar en el partit Catalunya Lliure.

Denúncies de tortures

En l'àmbit social l'operació va causar una certa inquietud dins del catalanisme per la seva envergadura, però quan es van començar a conèixer els casos de tortures es va escampar la indignació. Fins i tot alguns dirigents de CiU, que havien acollit inicialment les detencions amb tebior, van reaccionar amb duresa quan van començar a circular els certificats mèdics i les fotografies dels detinguts, molts dels quals mostraven signes evidents d'haver estat maltractats. Les demandes d'explicacions i les denúncies que van posar els afectats no van rebre cap resposta positiva ni per part del govern espanyol, llavors presidit per Felipe González, ni per part de les autoritats judicials. El mateix Garzón va rebre el testimoni de les tortures durant els interrogatoris, però es va limitar a deixar-ne constància en els seus escrits d'instrucció.

Tot el procediment judicial va quedar afectat per un procés polític negociat entre el govern espanyol i alguns interlocutors catalans, entre els quals l'ERC d'Àngel Colom, encaminat a aprofitar l'ocasió per posar punt final a l'independentisme armat. Només així s'entén que a mitjans del 1995, al final de procés judicial, els jutges condemnessin 18 militants, però, alhora, recomanessin al govern espanyol que se'ls apliqués l'indult en constatar que l'activitat armada catalana ja havia cessat. Com si fos un guió, TL va respondre aquell setembre amb un comunicat en què anunciava la seva dissolució definitiva.

L'operació va ser un èxit polític per a l'Estat: els Jocs Olímpics es van celebrar sense incidents importants i TL es va dissoldre al cap de pocs anys. Segons David Bassa, un dels pocs periodistes que ha treballat sobre el tema, "és cert que Madrid va obtenir un èxit a curt termini, però no a llarg termini, perquè l'independentisme no s'acabava amb TL i perquè l'operació va ser tan bestial que va generar un corrent de simpatia per part de molta gent que no es considerava independentista". Després de tot el procés, l'únic serrell que va continuar viu van ser les denúncies de tortures que van presentar una quinzena dels detinguts. Davant la falta de resultat, es va presentar denúncia contra el magistrat Garzón; contra el llavors ministre d'Interior, José Luis Corcuera, i contra el cap de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, per haver-se negat a investigar els maltractaments. Tots aquests recursos van ser arxivats davant la falta de cooperació de totes les administracions.

El recurs a Estrasburg

Un grup de detinguts, encapçalats per Ramon Piqué i assessorats per l'advocat Sebastià Salellas, es van conjurar per fer arribar el seu cas fins on calgués, raó per la qual van presentar una denúncia al Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg l'any 2003. Un any més tard aquest alt tribunal va condemnar l'estat espanyol per no haver investigat mai les denúncies de tortures.

Segons l'advocat i veterà defensor dels drets humans August Gil Matamala, "la sentència d'Estrasburg, que condemnava Espanya per no haver investigat les tortures però deixava clar que no podia determinar si n'hi havia hagut, va ser una victòria moral per als torturats". La sentència es va convertir en un precedent jurídic que s'ha utilitzat en casos similars.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT