Els socialistes sobiranistes negocien unir-se en un sol partit

BarcelonaUn nou partit polític està a punt d’irrompre en l’escena catalana: el dels socialistes sobiranistes que en els últims temps s’han anat desmarcant d’un PSC que veuen allunyat de la nova centralitat catalana arran del procés. Els moviments de crítics que per ara han circulat per separat estan fent mans i mànigues des del setembre per confluir en un de sol. Segons ha pogut saber l’ARA, ja tenen molt avançat un projecte polític que esperen presentar abans de finals d’any, amb la intenció de concórrer tant en unes eleccions catalanes que podrien anticipar-se com en les municipals del 2015.

La màxima de la unió fa la força i la constatació que només junts poden aconseguir representació és la premissa en què els tres principals corrents de la diàspora del PSC es basen per forjar un sol partit. Si bé Nova Esquerra Catalana -el partit creat per l’exconseller Ernest Maragall- i Avancem -liderat per Joan Ignasi Elena- ja van anunciar a finals d’estiu la seva intenció de fusionar-se, a la confluència també hi vol ser Moviment Catalunya, la plataforma encapçalada per exconsellers com Montserrat Tura, Antoni Castells, Marina Geli i Joaquim Nadal.

Els contactes avancen, però queden per tancar serrells significatius. Segons fonts coneixedores de les converses, Avancem planteja dues condicions: renovació generacional i escorar a l’esquerra -mirant cap a ERC i ICV- el perfil del nou partit. Si la negociació fructifica, això suposarà que els que encara tenen el carnet del PSC abandonaran definitivament el partit per implicar-se en una nova formació que competirà electoralment amb l’equip de Miquel Iceta. “A efectes pràctics, ja hem marxat; conservem el carnet però no hi militem ni ens hi sentim representants”, argumenta un d’ells. La situació, però, és més complicada per als dirigents que, com Geli, encara són diputats o regidors.

Preservar la identitat

L’acord per anar junts s’ha anat forjant a través d’un comitè d’enllaç, amb representants dels tres moviments, que s’ha reunit setmanalment. També han d’acabar de perfilar el nom del partit i la fórmula amb la qual concorreran als comicis. Admeten que s’han vist obligats a accelerar el ritme ara que sonen campanes d’eleccions anticipades. “Hi serem i la nostra intenció és presentar-nos com a projecte autònom”, argumenta un dels negociadors. Estan a l’expectativa de com es configurarà el mapa de les esquerres davant l’escenari d’unes plebiscitàries per acabar de decidir.

Es presentin sols o amb algun tipus d’aliança, tenen clar que per a ells és clau “mantenir la identitat pròpia”. Una de les figures impulsores de la confluència explica que l’objectiu de la nova formació és donar veu al “socialisme d’obediència catalana”, un espai polític que consideren que és prou consistent perquè no quedi “diluït” o sigui “engolit” per partits com ERC -amb qui NECat va concórrer a les europees i Avancem manté vincles-, ICV o fins i tot CiU. Des que els socialistes crítics amb el PSC es van anar distanciant del seu partit d’origen, han mantingut converses amb la resta de partits del bloc sobiranista, sobretot pensant en aliances de cara a les municipals.

Malgrat tot, els ex-PSC consideren que, un cop passi el 9-N, al qual donen suport, i es convoquin unes eleccions catalanes que veuen a hores d’ara necessàries -ahir Avancem va demanar en una reunió amb el president Artur Mas que les convoqui ja-, cal treballar per una alternativa d’esquerres. En l’horitzó fixen la necessitat de construir una “nova hegemonia política” vertebrada amb ERC i ICV-EUiA tant en l’àmbit nacional com el municipal.

Abans, però, el nou partit haurà de triar qui s’hi posa al capdavant i superar així les diferències que fins ara els han mantingut separats. També tindran com a assignatura pendent la ruptura total amb el PSC, els que encara hi tenen lligams. Iceta ha intentat negociar especialment amb Moviment Catalunya -del qual forma part Àngel Ros, ara president del PSC- per evitar que fossin rivals a les eleccions. L’eixamplament de la diàspora sembla a hores d’ara, però, inevitable.