A la recerca del nirvana: Orient està de moda

Per què els occidentals se senten tan atrets per religions com el budisme i l’hinduisme?

Nirvana, karma, guru, mantra, ioga, tantra. Paraules d’origen sànscrit que tothom coneix i, fins i tot, ha utilitzat alguna vegada. Diem que tenim un mal karma. Que Steve Jobs era un guru de les noves tecnologies. Mitifiquem el sexe tàntric. Paraules provinents, bàsicament, del budisme i l’hinduisme. Mots que hem adoptat com a propis i que són el millor exemple de la presència creixent a Occident de conceptes i tècniques del pensament oriental. Una adopció, però, que, ja sigui per la mediació, per la mateixa complexitat dels conceptes o pel tarannà occidental, no sempre ha respectat el sentit original dels termes.

Però que Occident se senti cada cop més atret per les cosmovisions orientals no ho demostren només les paraules sànscrites en el vocabulari quotidià. Si bé només un 0,1% de la població espanyola abraça el budisme, segons una enquesta del 2008 de l’International Social Survey Program (ISSP), el percentatge de gent que se sent pròxima als valors budistes s’eleva fins al 22,9%. A Catalunya els centres de culte budistes i hindús s’han duplicat en els últims 10 anys, d’acord amb la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat. Però, més enllà de les aproximacions religioses, la proliferació de tècniques orientals és tan exponencial com impossible de quantificar. És incomptable l’augment de l’oferta de sessions de ioga, reiki, tai-txi o meditació.

“La gent se sent atreta per aquestes religions perquè es perceben com a més laxes. No hi ha un déu que vigila i castiga. I es poden concebre simplement com un estil de vida”, explica Liliana Arroyo, doctora en sociologia de la UB. El perfil de qui busca respostes en els sistemes de pensament orientals és “una persona amb bastant poder adquisitiu i un capital cultural elevat”, assegura. A més, aquesta recerca sovint va precedida d’alguna crisi personal, una separació, la mort d’un ésser estimat o la pèrdua de confiança en els sistemes de valors existents: “Esdeveniments que susciten la recerca de noves formes de motivació”, apunta Arroyo.

El discurs antimaterialista de la filosofia oriental també és un bon refugi en temps de crisi econòmica. Això podria explicar l’interès creixent en els últims sis anys. A Espanya, a més, cal sumar-hi el desencantament amb les autoritats eclesiàstiques. “La desconfiança en les institucions religioses ha augmentat moltíssim”, afirma Arroyo. D’això se’n deriva un augment notable de l’ateisme, però també, segons la sociòloga, de les persones que busquen respostes en altres religions. Podria semblar paradoxal, però Arroyo insisteix en el caràcter inclusiu i no dogmàtic d’aquestes religions no monoteistes, que les diferencien de la catòlica: “No cal viure-les de manera transcendent, es poden adoptar com un mètode del dia a dia”.

Religions simpàtiques

És una idea compartida per David Casacuberta, professor de filosofia de la ment de la UAB, que posa l’exemple concret del budisme, una religió que “permet adaptar-se al funcionament i al pensament dels altres i en què els dogmes són secundaris”. A diferència d’altres religions, a més, els ensenyaments de Buda conviden “a no fer cas del guru o el sacerdot i a creure només el que un mateix pot experimentar”, explica Casacuberta. A més, afegeix: “És molt més pragmàtica que altres religions. Rebutja les preguntes transcendents i es concentra en les que poden ajudar a evitar el patiment”.

L’interès creixent per les idees orientals i els seus mètodes coincideix, paradoxalment, amb una perversió del significat autèntic dels conceptes, que arriben a Occident molt allunyats del seu sentit original. Això es deu, en part, a la complexitat d’aquests sistemes. “Les religions orientals es basen en un cos enorme de textos. No hi ha un sol llibre sagrat, n’hi ha milers de versions i traduccions. I hi ha moltes escoles diferents”, apunta Casacuberta. El que ha arribat a Occident, per tant, està completament mediatitzat: “Ha arribat per parts i per fonts indirectes, segones i terceres mans. Refregits d’idees orientals barrejats o inclosos en modes d’aquí com l’autoajuda”, afegeix.

Però hi ha un altre factor que cal tenir en compte: l’actitud sovint displicent dels occidentals amb tot el que arriba de fora i que a priori no encaixa amb la tradició: “Aquí hem considerat sempre que a Orient no hi ha filosofia. Fins i tot es posava en dubte que existís un pensament oriental. I això és un error”, lamenta Casacuberta. El professor explica que, amb algunes excepcions, la tradició occidental va abandonar progressivament el que per als orientals és fonamental: la introspecció, el coneixement de la pròpia ment. “El problema d’aquí és que no tenim capacitat d’introspecció, odiem estar sols”, diu.

Per això veu amb bons ulls que hi hagi un cert gir cap a Orient. Perquè torna a posar el focus en el paper de la ment i les emocions. Però adverteix que els conceptes s’estan traint. S’estan posant al servei d’objectius racionals que no tenen res a veure amb els plantejaments budistes o hindús. La doctora Arroyo ho il·lustra així: “Els occidentals tenim unes ulleres posades. Mirem amb la nostra pròpia mirada. Agafem el que ens agrada i ho adaptem. I rebutgem la resta”.

Casacuberta argumenta aquesta perversió dels conceptes: “Que a Silicon Valley, o a l’exèrcit nord-americà, s’estigui acudint a la meditació i el mindfulness (tècnica de concentració) per millorar els resultats i l’eficiència xoca de ple amb el budisme, que té com a principal meta prendre consciència d’un mateix per ajudar a millorar les coses”.

El professor recorda, a més, que la meditació i la concentració no són l’eix central d’aquestes filosofies, són simplement “una eina de transformació que se suma a una sèrie de valors i actituds”. El ioga, per exemple, és sovint “tot un paquet de pensament que inclou exercicis i relaxació, però que aquí hem simplificat a les postures”, remarca. “Hi ha un procés d’aïllament de la càrrega filosòfica original d’aquestes tècniques”, corrobora Arroyo. La sociològa defuig el debat sobre el purisme d’aquestes tècniques: “Qui és el guardià de la tradició?”, es pregunta. “Això no està a les nostres mans, nosaltres ens limitem a descriure un fenomen social”, afegeix. Però admet que “un autèntic mestre segurament no entendrà que es pugui reduir el ioga a una sessió d’estiraments”.

Es pot tenir un mal ‘karma’?

L’apropiació esbiaixada de les idees orientals es fa palesa també en el vocabulari quotidià. El gran exemple és el karma. Aquest destí al qual sovint atribuïm la nostra dissort. O l’ordre universal que temem alterar quan no hem actuat correctament. Però, cenyint-nos al seu sentit original, sense oblidar que hi ha múltiples concepcions, el karma és tan simple com que “el que penses ara és resultat de pensaments anteriors; causa i efecte”, resumeix Casacuberta. Per tant, sí. Potser es pot tenir un mal karma, però no estarà provocat per un ordre de l’univers alterat, ni un gir malaurat del destí. Serà fruit, simplement, d’estats mentals anteriors que ens predisposen negativament a afrontar el moment present.

Un altre exemple paradigmàtic: el tantra. Aquesta misteriosa tècnica per practicar sexe durant hores que està a l’abast de molt pocs, però en boca de tothom. En realitat, però, el tantra és un nivell que els monjos budistes tibetans assoleixen en el seu camí cap al nirvana. Sembla que algunes pràctiques secretes, i supervisades per un mestre, incloïen exercicis sexuals. I d’aquí ve l’equívoc. “És un terme tan corromput que fins i tot els budistes tibetans l’eviten ara”, aclareix el professor Casacuberta.

Una tendència creixent i híbrida

De manera més o menys acurada, el que sembla clar és que el llenguatge, les idees i la metodologia del pensament oriental s’estan guanyant un lloc cada cop més preeminent entre els occidentals. Arroyo augura que “aquesta atracció continuarà creixent” en els pròxims anys. I vaticina que les noves generacions no seran “ments occidentals que s’interessen per aquestes idees i les adopten amb més o menys coherència”, sinó que “hi haurà una hibridació, s’estructuraran noves formes de pensament combinades”. “El diàleg entre Orient i Occident va en augment”, conclou. Però si algú té pensat iniciar seriosament el camí cap al nirvana, Casacuberta recomana paciència: “S’ha de ser molt cregut per pensar que es pot assolir el nirvana en aquesta vida”.