El ritus pasqual

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAnem a veure com pinta la Primavera. Anem al camp, seguint una dolça tradició que si no és secular és perquè la nostra vida no comporta períodes de temps així dilatats. A ciutat, com haver-n’hi, n’hi ha, de Primavera; n’hi ha en els arbres del passeig, en les flors dels parterres, en els jardins de les torres... N’hi ha també en els vestits femenins. Però reconeguem que la Primavera, amb majúscula, com ens plau d’escriure en aquest moment, sols pot assaborir-se, contemplar-se i degustar-se a camp obert. Per a molts barcelonins, la sortida a fora per Setmana Santa i Pasqua és un veritable ritus. N’hi ha que el compleixen a contracor, per no malcontentar la muller, per no desil·lusionar els fills, per no sentir recança d’haver trencat un costum familiar que ve dels avis o dels besavis. Però n’hi ha d’altres, potser la majoria, que l’acompleixen amb tot l’enjogassament d’un bon burgès de París. Si en arribar diades no es trobessin embolicats en els preparatius d’una excursió col·lectiva, els semblaria que han abdicat de llur categoria social i que han esdevingut indignes de portar el nom que porten. L’art de fer vacances -¿ho he dit algun cop?-és complementari de l’art de treballar, i tal vegada més difícil. Per ajupir-se sobre la feina, hom necessita, sens dubte, una remarcable dosi de coratge i una remarcable pressió de les responsabilitats immediates. Però un cop ajupit, un cop les mans o el cervell han agafat el ritme de la feina, el plec professional, el vertigen del guany o l’ensopiment de la mecanització, que n’és de difícil redreçar-se amb una mica de gràcia i de dir: “pleguem; anem a vacar durant quatre o cinc dies; el negoci deixarà d’existir; el senyor Esteve que sóc desapareixerà del mapa i, en canvi, eixirà a la superfície un cavaller gentil, amb els sentits frescos i desvetllats, capaç de fer tombarelles per un prat o de collir-hi maduixes idíl·licament”. [...]