El setge del 1714, en primera persona

Barcelona“Lo estrago nos pot dir, però de vuy a 300 anys se’n recorderà”, escrivia Manuel Soler, frare del convent de Sant Josep de Barcelona, el maig del 1714. Va ser clarivident. Quan se celebren 300 anys del setge del 1714, l’editorial Barcino publica Cròniques del setge de Barcelona de 1713-1714, a càrrec d’Agustí Alcoberro i Mireia Campabadal.

El llibre aplega cinc dietaris: tres d’austriacistes i dos de borbònics. Són els relats d’un advocat, un notari, un frare i dues persones de les quals es desconeix el nom i l’ascendència social. Amb estils molt diferents, descriuen amb detall com es van viure els mesos d’enfrontament. Algunes cròniques són extraordinàriament minucioses; fins i tot, compten les bombes, denuncien la corrupció o detallen les condicions de l’alimentació diària.

Les cinc van passar desapercebudes durant segles, ocultes o dissimulades entre altres papers en quatre arxius diferents. “Són supervivents excepcionals d’una política deliberada de silenciament, que va tenir com a conseqüència primera que els mateixos autors van destruir documents i relats, ja que podien esdevenir proves inculpatòries inapel·lables”, explica Alcoberro. L’escassetat de cròniques sorprèn perquè Catalunya va ser força precoç en l’escriptura de dietaris. “En èpoques anteriors es troben molts més dietaris i cròniques, i socialment molt plurals, cosa força inhabitual a Europa”, afegeix. A les cinc cròniques, independentment del bàndol, s’utilitza el català.

Manuel Soler, frare

“Nostra vida és tot bacallà y una tasseta de vi”

El frare Manuel Soler del convent de Sant Josep de Barcelona tenia 39 anys quan va començar el setge. La seva escriptura revela una personalitat minuciosa i apassionada. És fidel a la causa austriacista. El seu text comença el 25 de juliol del 1713 i acaba el maig del 1714. És una crònica viva i acolorida i remarca que vol ser rigorosa. “Y aseguro que tot lo que escric en est llibre és veritat”, escriu. Soler parla de la repressió contra els botiflers dins la ciutat, la requisa de béns, la difusió de rumors i conspiracions i lamenta l’escassetat. “Nostra vida és tot bacallà y una tasseta de vi”, relata. Descriu amb tot detall els bombardejos devastadors del maig, les descàrregues llançades alhora per dinou canons: “Parexie lo die del Judici”. Soler també qualifica el duc de Pòpoli, capità general borbònic, de “gran gallina” i “gran tirà”. I critica la seva ferotgia: “Lo duc de Pòpuli à dit que, si podia tirar-nos tot lo foc de l’infern, nos lo tiraria, y que avia d’erasar [arrasar] Barcelona”.

Manuel Mas, jurista

“Quedà Barcelona sense cap ni brassos”

El relat de Manuel Mas i Soldevila comença amb la partença de la reina Elisabet Cristina, el 19 de març del 1713. La crònica d’aquest jurista reflecteix el punt de vista d’un home de govern, elogia el comportament dels barcelonins, i especialment el de la Coronela. Descriu manifestacions religioses, l’evolució diària de la guerra en terra i mar, i denuncia les comunitats religioses que especulen amb el preu del blat: “No faltà convent de religiosos que, de quatre corteras, se’n féu a l’últim del siti 100 lliures sous”. Lamenta, sobretot, la pèrdua de les llibertats polítiques. Dissolts els Tres Comuns, explica, “quedà esta [Barcelona] y lo Principat sense cap ni brassos”.

Aleix Claramunt, notari

“Vulla sa divina magestad mirar-nos ab ulls de pietat”

El notari Aleix Claramunt defensa Felip V i s’arrenglera amb els barcelonins benestants que abandonen la ciutat en iniciar-se el setge. Però el conflicte el segueix: és al Maresme quan Teià, Premià i Vilassar són cremades. És al Vallès quan hi ha la revolta de les Quinzenades. I entra a Barcelona amb les tropes borbòniques. El seu relat s’inicia el juliol del 1713 i acaba el setembre del 1714. Claramunt persegueix una finalitat didàctica, i vol prevenir les futures generacions: el rei s’ha d’obeir si no es volen desgràcies. “Gran ceguera és estada esta tragèdia”, escriu. I conclou: “Y se poden donar moltes gràcias a Déu com tos los habitants no foren degollats y saquejats, que se pot atribuhir a miracle y a la gran clemència del rey nostre senyor, que no ha permès se venjassen los agravis se li havían fet”. La repressió de Felip V contradiria Claramunt.

El notari també deixa constància de la seva pertinença a la classe benestant. “L’opció de la resistència va ser el resultat de la pressió del poble menut, fanatitzat des de les trones”, escriu.