Societat 01/12/2013

"Estaré content si tot continua com ara"

i
Joan Serra
3 min

BadalonaParla amb un somriure gairebé permanent. El rostre del Lotfi és el reflex d'una vida tortuosa que s'ha pacificat. Només fa 13 anys que va deixar el Marroc per fer camí a Catalunya, on l'esperava mitja família, però en 13 anys ha viscut viratges bruscos. Ara, amb 43 anys, sembla que ha trobat la serenor que el va abandonar quan es va submergir en la pitjor cara de Barcelona. El consum de drogues el va empènyer cap a l'exclusió. Primer va perdre la feina -havia treballat amb contractes falsos sense ser-ne conscient- i, de retruc, va quedar-se sense el permís de residència. També va deixar de conviure amb la seva germana i el marit per fer nit a la intempèrie. Al carrer hi va resistir més de tres anys, però la factura personal va ser cara.

Convertit en un sensesostre, entregat a les drogues i l'alcohol, el Lotfi va tocar fons. "Vaig caure en una mala vida. He viscut experiències al carrer que m'han fet molta por", explica. No tenia documentació i la policia va decretar una ordre d'expulsió, mal notificada, que l'ha enredat durant anys en un laberint burocràtic que tot just es va resoldre aquest octubre. Però la sacsejada més important va arribar el dia que li van anunciar que estava infectat amb el VIH. "Va ser dur. Jo recordava que, quan al Marroc et diuen que tens la sida, t'esborren del mapa", sentencia el Lotfi, que prefereix no revelar el cognom perquè part de la seva família no sap que es va contagiar. Només ho sap la seva germana, que l'ha acompanyat en tot aquest procés de rehabilitació.

El recorregut per sortir del pou va començar de bracet del Centre Català de Solidaritat (Cecas), una fundació privada dedicada a l'atenció de drogodependents, i va cristal·litzar quan va conèixer un dels recursos de la Fundació Acollida i Esperança, que treballa amb ciutadans en situació vulnerable. El 2007 va ingressar a Itaca, que ofereix habitatge a Barcelona a persones que conviuen amb el VIH, però també a aquells que han caigut en l'exclusió. Una seixantena de voluntaris faciliten la vida quotidiana a la desena d'inquilins que sempre hi ha a l'immoble del carrer Ample de Barcelona, els controlen la medicació i els ofereixen suport en aspectes socioeducatius. Aquí el Lotfi hi va trobar l'ecosistema adequat per començar a construir el seu futur. "Ja tinc una altra família", reflexiona.

Estabilitat i feina

Van ser quatre anys al pis d'Itaca, quatre anys de convivència balsàmica. "Quan vaig arribar allà, va ser com escriure un punt i a part. Em vaig posar piles noves", raona. Després va traslladar-se a un altre pis del servei de suport a la vida autònoma de la Fundació Acollida i Esperança, per a qui ara treballa com a tècnic de manteniment, ja sigui a Barcelona o Badalona, on l'entitat gestiona la finca municipal de Can Banús, que atén persones que també han ensopegat, com el Lotfi. Ara que ha ordenat la seva vida, ha començat a treballar, viu amb certa autonomia i segueix de manera meticulosa les analítiques i la medicació -amb algun efecte secundari que sap minimitzar-, s'imagina una vida més estable. "Tants anys de patiment i de por no els oblidaré. Estaré content si tot continua com ara", apunta. Com que pot viatjar sense por perquè torna a estar en situació legal, li agradaria tornar uns dies al Marroc, al costat de Tànger, per visitar la tomba de la mare i un germà: "A vegades tinc l'esperança que encara són vius".

Qui coneix a la perfecció la història del Lotfi és Esther Borrego, coordinadora del pis d'inserció d'Itaca, que alerta del perill de retallar els recursos destinats a la prevenció del VIH, molt valuosos. "Estem abaixant la guàrdia perquè tornem a pensar que aquesta és una malaltia de persones en situació marginal", raona. I no és així.

stats