Guillermo Valcárcel: "No pots deixar créixer la construcció; et devora tota l'economia"

Parla tranquil i sense revenges, perquè diu que no enyora gens el món de la construcció. Ni li deu ni li reclama res. I que és feliç en el món audiovisual, fent principalment publicitat. No tornaria a la taula de dibuix, a l'obra, ni al despatx de la inspecció urbanística de l'Ajuntament de Madrid.

Per què es decideix a fer el llibre?

El vaig començar quan vaig deixar la construcció, el 2008, abans de la caiguda, i per passar comptes amb mi mateix. Havien estat 10 anys molt intensos i no m'ho treia del cap. Vaig començar a escriure records per deixar-los enrere, i llavors va començar la crisi i vaig veure que s'explicaven coses equivocades.

Ho va deixar perquè s'ho ensumava?

Van ser motius personals. Tenia la vocació del món audiovisual i quan vaig poder vaig fer el salt. Tothom em veia com un boig i al cap d'un any estaven tots al carrer i em veien com un visionari. De fet, tots sabíem que venia una crisi, però tothom la desitjava. Això diu molt poc del sector.

Per què?

Hi havia entrat molta gent de fora per forrar-se, tot estava sobredimensionat i faltava mà d'obra qualificada. Es feien molts diners, però no es parava mai, amb 12 i 14 hores diàries. I durant quasi 10 anys. I quan el volum de feina va començar a baixar la gent se sentia alleujada i fins i tot pensàvem que la crisi faria fora del sector els invasors. Però ha estat molt pitjor.

Qui eren els actors de la pel·lícula?

Les empreses promotores, la gent que compra terrenys per construir-hi edificis, són l' alma mater del sector. Ells ens contracten, a arquitectes i aparelladors, per fer els edificis, i després una constructora, qui realment construirà l'edifici, que té gent, però que en subcontracta molta, perquè la feina ara puja molt i ara baixa molt. Cada subcontractació és un edifici. Després vénen les immobiliàries, els que venen pisos i cases, i són els que menys tenen a veure amb la història.

Al llibre no cita un únic culpable.

Seria simplificar massa. Tan bon punt entra a la Comunitat Europea, Espanya comença a rebre molts diners, en plena reconversió industrial i amb una nova onada de gent que marxa del camp. És a dir, molta mà d'obra no qualificada. Els governs decideixen destinar els diners a infraestructures i construcció, que poden acollir aquesta mà d'obra. S'hi afegeix després la crisi del 92. És menys dura del previst, sense afectació en els preus de l'habitatge, i es crea la idea que la construcció és indestructible. Quan arriba Aznar hi veu una oportunitat i pretén liberalitzar tot el sòl de l'Estat. El Constitucional no l'hi deixa fer del tot, però demana a autonomies i ajuntaments que intentin aplicar la nova llei de facto . Afegim-hi que Espanya és admesa a l'euro, cosa que vol dir que han d'aflorar milions i milions de pessetes de diner negre: tothom veu en la construcció el sector ideal per invertir.

I quan s'escapa de les mans?

El mateix 1998. Aquell any els preus i la construcció d'habitages, estancats des del 1992, comencen a pujar. L'any següent ja es construeixen mig milió d'habitatges. En total, cinc milions d'habitatges per a un país de, llavors, 40 milions d'habitants.

Què s'hauria d'haver fet?

Quan el sector i les caixes d'estalvi han absorbit un deute que mai podran pagar, perquè hi ha un excés d'habitatges i preus massa alts, potser el que cal és amputar. Vull dir, treure-ho tot a la llum llavors. Perquè ara fa cinc anys que arrosseguem el deute, moltes promotores l'estan negociant amb les caixes donant per fet que vendran les cases que no han venut, i tots sabem que no passarà. Una part del cop encara no ens ha arribat.

Al llibre mira d'humanitzar un sector quasi criminalitzat.

Com sempre, paguen justos per pecadors. Uns senyors compraven i venien terrenys sense moure ni un dit, des de l'economia especulativa i fora de la cadena productiva. Es van forrar i ens van portar on som. I uns senyors que construïen no ho van veure a venir, ara estan arruïnats i han rebut tots els cops.

Per tant, ¿construcció com a sinònim de llocs de treball i infraestructures és un error?

És cert, però temporalment. Una casa no l'exportes, ni la fabriques en sèrie, ni el client se la canvia als cinc anys. És un sector que no pots deixar créixer massa perquè devorarà l'economia. Entre els anys 80 i el 2007 es va triplicar: del 6% al 18% del PIB. I ningú pot aguantar que la cinquena part de l'economia depengui d'un sector que un dia, de cop, s'atura.

Diu que mai havia vist construir tan malament com a la Costa del Sol.

Com més diners hi ha, pitjor es fan les coses. Molts diners són molts interessos i molta pressa. És una suma explosiva que va eliminar els controls d'altres temps.

Ara què passarà?

Ara queden entre 700.000 i un milió d'habitatges per vendre, i no es vendran tots. Espanya n'absorbeix uns 350.000 a l'any. Entre 150.000 i 200.000 poden quedar coberts amb el mercat de segona mà. Però se n'estan construint uns 100.000 més... Fins que això no torni a la normalitat el sector estarà malament.

I els preus seguiran baixant?

Necessàriament, sí. Però no perquè hi hagi molta oferta, sinó perquè la demanda no té diners.