Sergio Saldaña: “Jo no sóc bipolar, jo sóc el Sergio i tinc trastorn bipolar”

BarcelonaDesprés d’anys de negar-ho i de molts més de mantenir la malaltia a ratlla, Sergio Saldaña s’ha atrevit a explicar obertament en un llibre que té trastorn bipolar, una malaltia que es caracteritza per passar dels estats d’eufòria als de depressió. El va escriure a raig, en quatre dies, i se’l va autoeditar. Es nega a acceptar que aquesta malaltia el defineixi. Ara treballa de bibliotecari, viu en parella i té un fill de 14 mesos, l’Amets [ somni en euskera].

Per què has escrit el llibre?

Perquè les malalties mentals s’amaguen i volia explicar les coses que et dóna i les oportunitats que et treu. I explicar-ho en forma d’anecdotari. Era el moment. Vaig encadenar una temporada estable, la meva parella estava embarassada i en fer balanç em vaig adonar que aquest diagnòstic ha mediatitzat la meva vida.

Quan es van manifestar els primers símptomes?

La meva primera depressió va ser als 16 anys, quan vaig haver de deixar el futbol per problemes d’esquena. Després en van venir d’altres, i també crisis d’angoixa, i al cap de pocs mesos la primera mania, una espècie d’eufòria molt difícil d’explicar. Les al·lucinacions i un brot psicòtic em van portar a l’hospital, i allà em van diagnosticar.

Com es manifesta l’eufòria?

No dorms durant uns dies, estàs molt irritable, parles pels descosits, tens un munt d’idees que defenses perquè creus que són les millors del món, abordes gent que no coneixes de res, tens hiperactivitat sexual...

Què és pitjor, l’estat d’eufòria o el de depressió?

Quan estic deprimit a casa no provoco dolor, no molesto socialment, i, en canvi, quan estic a dalt, se’m droga, se m’ingressa, i això em costava d’entendre. Tinc més recursos personals per no arribar a baix que per no arribar a dalt.

Com t’ha condicionat la vida?

Segons la meva mare, me la va arruïnar, i, d’alguna manera, sí que em va canviar els plans. Les primeres depressions em van agafar fent batxillerat, i, com que les notes van baixar, no vaig poder estudiar la carrera que volia.

És una etapa complicada. ¿Com convivies amb la malaltia?

Quan em van donar el diagnòstic i em van dir que m’havia de medicar tota la vida, no m’ho vaig creure. Ho justifiques i dius que el que et passa és per la separació dels teus pares, per haver dormit poc, per haver-te estat entrenant molt... I et dius que ets una persona amb alts i baixos i prou. Això va durar entre cinc i set anys. Va ser una joventut difícil.

Precisament, l’OMS acaba d’alertar que la depressió és la primera causa de malaltia en els joves.

He fet xerrades en instituts i em va resultar preocupant percebre problemes de salut mental en una població fràgil. Et deien que necessitaven que algú els escoltés i el sistema ara mateix no està preparat. Portar un noi de 16 anys a veure un psiquiatra no l’ajuda, cal un altre enfocament per a una franja d’edat que està abandonada.

En quin moment et trobes ara?

Amb el llibre estic aprenent molt de mi mateix i a regular-me. La repercussió del llibre m’enorgulleix però també hauré de pagar una factura. Hi ha gent que ara em mira diferent i altres han casat peces.

Et tracten diferent?

La gent pròxima, no. A la resta els despertes curiositat. Les malalties mentals estan estigmatitzades i jo jugo amb aquestes cartes. El rebuig de la societat hi és.

En què ho notes?

La percepció de pena em molesta molt. I hi ha gent que pensa que tindré una reacció violenta. Sóc una persona agressiva però sempre he sabut canalizar-lo amb l’esport, amb una conversa, plorant... Però en els estats maníacs, aquests recursos ja no funcionen. He tingut bronques, problemes amb l’autoritat...

I ho atribueixes al diagnòstic?

No, no li vull donar tant de poder. També hi ha gent que es fica en embolics i no té el trastorn. Quan veig que tinc reaccions violentes, prenc mesures.

Et defineix aquest malaltia?

M’hi nego. Abans el caràcter de la persona que qualsevol diagnòstic. Jo no sóc bipolar, jo sóc el Sergio i tinc trastorn bipolar.

Com s’ho va prendre la parella?

Li vaig dir quan ens vam conèixer, i, tot i així, va decidir seguir. No és fàcil, és la malaltia del melic i és intensa. Ella és el meu pilar. Quan veu que he dormit sis hores en dos dies, m’ho diu i faig una pausa.