Publicitat
Publicitat

REFORMES SANITÀRIES

Les línies vermelles en la sanitat

La pressió per estalviar recursos públics mitjançant retallades indiscriminades es concentra de manera excessiva i precipitada sobre el Sistema Nacional de Salut (SNS). I aquesta pressió que s'està exercint sobre la sanitat és molt qüestionable. En el cas català, és doble i insostenible, amb una despesa sanitària per persona per sota de la mitjana, ja crònicament ofegada pel dèficit fiscal.

Davant la reforma sanitària d'urgència que suposa el decret llei 16/2012, hi ha bones i males notícies per a contribuents i pacients. La primera bona notícia per als ciutadans és que les 35 pàgines del Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) consumides pel decret llei no serviran per retallar, ni de lluny, els més de 7.000 milions d'euros pregonats com a prova d'austeritat. Aquesta xifra representaria una mica menys del 10% de la despesa sanitària pública, però és fantasiosa i està allunyada del mínim rigor i justificació tècnica. Les comunitats faran molt si aconsegueixen una desena part de l'estalvi previst amb aquestes mesures. Així, l'Estat busca coartada per acusar les comunitats d'incomplir amb els compromisos fiscals, avantsala de la intervenció centralitzadora amb la qual amenaça el govern espanyol. La mala notícia és la falta de credibilitat dels anuncis reiterats d'austeritat, que, lluny de reduir la prima de risc, augmenten la desconfiança en la capacitat del govern espanyol.

El nou copagament farmacèutic

La segona bona notícia és que es reconeix que un dret universal no implica l'absoluta gratuïtat ni vol dir serveis completament gratuïts. Alguns només veuen línies vermelles que no s'haurien de traspassar davant de qualsevol canvi, oblidant que res és gratuït i que, precisament, la capacitat d'aconseguir un ús adequat i responsable dels serveis públics més eficaços és la garantia de continuïtat i de qualitat. La mala notícia pot ser la temptació política d'afavorir un copagament elevat i complex amb l'únic objectiu de fer caixa. Moderar l'excés d'ús requereix un copagament moderat, sigui sobre medicaments o sobre atenció, amb un límit màxim anual per a qualsevol persona, i molt més reduït o gratuït per a crònics i pobres. Si s'incompleixen aquestes condicions, empitjora l'estat de salut i és més gran la despesa que l'estalvi.

Serà contraproduent reformar el copagament farmacèutic sense abans saber gestionar el límit al copagament dels pensionistes sense necessitat de costoses i inútils devolucions semestrals. Ho serà encara més si s'amplia el copagament a altres serveis, des de crosses fins a estades a l'hospital, i sense cap límit màxim per als malalts no pensionistes. És arriscat, sense sentit financer i, fins i tot, senyal de desesperació pretendre imposar un copagament del 100% per als medicaments dels malalts amb rendes salarials més elevades, que tampoc són els més rics, oblidant que la progressivitat ha de provenir del sistema fiscal i no dels preus públics. Queda per veure si els canvis adoptats compliran amb l'objectiu de contribuir a la solvència i sostenibilitat o bé si s'aprofitaran per reduir la igualtat d'accés per a una mateixa necessitat i el nivell de qualitat de l'atenció prestada.

Adequar la despesa

Als contraris a qualsevol canvi només cal recordar-los que hi ha més d'una línia vermella en sanitat. La traspassem quan es nega el dret a una atenció efectiva als més desfavorits. Però la traspassem també quan ens gastem els diners en atenció d'alt cost per al contribuent i de dubtós valor terapèutic per al pacient. En ambdós casos, el preu que paguem adopta la forma de més llistes d'espera, morts prematures i sanitàriament evitables i menys qualitat i anys de vida per als que més ho necessiten.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT