L’EXPRESSIÓ tard i malament indica de forma literal la suma de dos errors. Però en molts casos és un sol error, perquè cada cop més esperar massa i retardar les decisions l’únic que fa és empitjorar-ne el resultat. Es pot aplicar als relleus en molts partits, i també a l’adéu d’Oriol Pujol. Un cop es confirma com a inevitable que deixi els càrrecs, és fàcil pensar en el que li podria haver estalviat a CDC (i a ell mateix) havent-ho fet abans. La lògica personal de per què es dilaten algunes claudicacions s’entén tota. No hi ha tradició de gent abandonant càrrecs i si algú ho fa pot semblar que estigui acceptant públicament part de la culpa. Aquest és un altre tema a resoldre, la percepció ciutadana, però això es farà tot sol a mesura que siguin més habituals les dimissions. Oriol Pujol admet que no vol perjudicar i és evident que ni ell pensava que la interinitat s’allargaria tant. Rubalcaba ha acabat marxant i el PSOE hauria aprofitat millor aquest temps a l’oposició si hagués iniciat els relleus abans. Joan Carles I hauria deixat una monarquia amb més bona imatge uns anys abans. I la llista és llarga. No ho dic per mirar enrere, que ja cap d’aquests protagonistes ho pot fer, sinó endavant. Moltes organitzacions tenen relleus clars a fer, per edat, per casos oberts, per desgast excessiu, per excés de temps en el càrrec, per vicis adquirits o incompatibilitats. Faran bé d’estudiar exemples públics i concloure que, si les coses acaben caient pel seu pes, anticipar-se i fer-ho a temps és sinònim de fer-ho millor.
