Carles Viñas: “La violència desacredita el moviment”

BarcelonaEl desallotjament i posterior enderroc del centre social autogestionat Can Vies, emblema del moviment okupa de la ciutat, ha desencadenat quatre jornades de protestes i incidents a Barcelona. Mentre l’Ajuntament i representants del barri de Sants i del teixit veïnal negocien una sortida a la crisi, les actituds violentes d’un grup de manifestants han distorsionat el conflicte enquistat per l’aprofitament de l’edifici propietat de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). Carles Viñas, doctor en història contemporània per la Universitat de Barcelona i especialista en moviments urbans violents, argumenta els matisos entre la indignació dels okupes i l’actitud bèl·lica de col·lectius radicals.

¿En quin context s’ha de situar l’esclat de violència?

No hem de perdre de vista el que significa Can Vies per al moviment okupa, és un símbol. No poden permetre que s’esvaeixi de cop. Un cop perdut l’edifici, el que fan és traslladar al carrer la indignació que senten. La manera d’expressar-ho i que tingui transcendència, com realment s’està veient, és sortir al carrer. Alguns ho verbalitzen amb violència i d’altres de manera pacífica.

Darrere dels aldarulls hi ha més col·lectius que els okupes.

Sí. Són col·lectius que comparteixen espais amb els okupes. El que hi ha a l’entorn de Can Vies és un moviment transversal i molt heterogeni. Hi trobem des de gent pròxima al moviment autònom de tradició alemanya dels anys 70 fins a gent que ve d’una tradició de protesta pacífica. No crec que puguem cenyir-nos a una única descripció o estètica.

¿Els grups implicats en les jornades d’incidents d’aquesta setmana tenen com a únic objectiu la violència urbana?

La tradició de Barcelona com a ciutat rebel és centenària. Hi ha esclats recurrents cada cert temps. Potser és que la ciutadania a Barcelona té aquest pòsit de rebel·lia que en determinats moments esclata davant de contextos com l’actual, marcat per l’adversitat econòmica. Can Vies ha estat una espurna. És la manera com aquests col·lectius canalitzen la seva protesta.

¿Barcelona té un problema enquistat de violència urbana?

Seria difícil de concretar. En qualsevol moment pot haver-hi una espurna que encén el foc, perquè ens trobem en un context social determinat. Ha estat Can Vies com potser podria haver estat un altre cas. Però no crec que sigui encertat dir que a Barcelona hi ha col·lectius organitzats de manera permanent que opten per fer de guerrilla urbana de manera organitzada, jo no m’atreviria a assegurar-ho amb fermesa.

¿Els episodis de violència desacrediten altres moviments socials que també integren Can Vies?

Sí, evidentment. Qualsevol pràctica violenta desacredita el moviment, fins i tot davant dels veïns que el puguin acollir amb simpatia. El centre social autogestionat havia mantingut cert prestigi i harmonia amb els veïns. L’estereotip que es reprodueix als mitjans de comunicació avui també afecta aquests grups.

Com ha d’actuar la policia per contenir aquests esclats de violència, com els que ha viscut Barcelona des del desallotjament?

És complicat de gestionar. Portar més policia és contraproduent. Hi ha estudis, per exemple, de la Universitat de Lovaina que subratllen que els grans dispositius policials encenen més els ànims. A vegades és més beneficiós no afegir més llenya al foc, fer actuacions més quirúrgiques.

¿Darrere de la conflictivitat social hi ha un problema de desigualtats?

Sí. Qualsevol esclat social respon a un problema de fons, com pot ser, per exemple, la falta d’habitatge. En aquest cas, Can Vies és una resposta clara d’un moviment, el de l’ocupació d’habitatges, que comença a Barcelona a mitjans dels anys 80 i que a la dècada dels 90, amb Julia García-Valdecasas al capdavant de la Delegació del govern espanyol a Catalunya, viu un moment de tensió molt més important. Ara semblava que estava més apaivagat, però qualsevol element de tensió el pot tornar a fer visible.