Cap de PolíticaLa concurrència a les urnes té conseqüències polítiques: accelera el procés i el reforça, dóna aire a Artur Mas i crea tensió interna al PP. Però, al marge d’això, hi ha almenys cinc claus que cal tenir en compte per llegir els resultats.
1. Previsions prudents
Al Govern hi havia el temor que el procés participatiu tingués poca afluència. Tot el que baixés del milió era un fracàs, el milió i mig era poc i el que superés els dos milions un gran èxit, i més després de les amenaces de l’Estat per impedir l’obertura dels col·legis. El reforçament de la figura de Mas és proporcional a la contundència de la petició perquè convoqui eleccions i concreti el full de ruta independentista. Els 2,3 milions no generen mandat democràtic però sí polític.
2. El percentatge del 36%
A les europees estaven cridats a les urnes 5,3 milions d’electors. Ara cal afegir-hi joves d’entre 16 i 18 anys i immigrants. Els joves incorporats eren uns 134.000, i els immigrants, entre 800.000 i 900.000. Hi havia uns 6,2 milions de persones amb dret a vot. En van votar un 36% i la participació dels nouvinguts va ser escassa. En números absoluts, la participació és entre el referèndum de la Constitució Europea del 2005 i les últimes europees.
3. De les Borges a Badia
Les zones sobiranistes van votar massivament sí-sí i van participar molt més en la consulta. Les unionistes van votar poc i el sí-no i el no van treure el cap. La mobilització dels electorats de CiU, ERC i la CUP va ser molt alta, mentre que el PP i el PSC se’n van desentendre. Agafant dos municipis mitjans representatius, les Borges Blanques (Garrigues) i Badia (Vallès Occidental), es veu. A la capital de les Garrigues el sí-sí supera el 90% i la participació va ser més alta que a les municipals del 2011: 2.841 contra 2.685. A Badia del Vallès van votar 2.145 persones diumenge i 5.062 a les municipals: el 55% per al sí-sí, el 17% sí-no i el 16% no.
4. La tercera via i el no
El 80% va optar pel sí-sí. La dels seus partidaris ha sigut l’única campanya formal. Pel sí-no, pensat per satisfer els partidaris de la tercera via, ningú va fer campanya, però era l’opció de Joan Herrera (ICV) i Josep A. Duran i Lleida (Unió). Els seus votants, i cal pensar que molts de Podem, expliquen 232.000 paperetes del sí-no (10% del total). És discutible que el vot a la tercera via sigui un bon resultat per a ICV, Unió -que mai en la història s’ha presentat sola- o Podem. I si per als partidaris del dret a decidir és bona notícia la compareixença del sí-no, encara ho és més la del no, atès que els partits unionistes aconsellaven no votar. 104.700 catalans, el 4,5% dels participants, el van marcar desacatant el Constitucional i emparant el dret a decidir. El 9-N ha anat més enllà de les consultes locals que van començar a Arenys de Munt el 2009 i es van acabar el 2011. Hi van votar 886.000 ciutadans i, potser perquè no hi havia tercera via, un 92,3% van triar el sí. Així, el procés participatiu, tot i no ser vinculant, s’assembla més a un referèndum real.
5. 1,8 milions és prou?
¿N’hi ha prou amb 1,8 milions de sí-sí per guanyar un referèndum o unes plebiscitàries? A les últimes catalanes va votar gairebé el 70% del cens, 3,6 milions: el doble dels que ahir van triar sí-sí. Comptant que l’independentisme va assistir en massa al nou 9-N i que molt unionisme es va quedar a casa, seria ajustat, però hi hauria un avantatge estret del sí. En tot cas, està en condicions de guanyar i una consulta amb una pregunta binària -que esborrés, per tant, la tercera via, tot i que ha demostrat que té el seu espai- el beneficiaria. Però cal arribar-hi amb avantatge, perquè al tram final l’ statu quo es reforça. El cop que més gent ha votat els últims anys va ser a les generals del 2004, les de l’11-M: 4 milions de persones.
