BarcelonaSi t’expliquen el final, perd la gràcia. Doncs sí, avui toca assistir a un acte sense emoció, sense morbo. Artur Mas i Mariano Rajoy intervindran al mateix acte, però quan Rajoy arribi Mas ja farà una estona que haurà marxat. Per què? Ningú ho sap. Hi deu haver una explicació però es manté oculta.
El títol de la trobada -organitzada pel Foro de Marcas Renombradas Españolas (FMRE)-és La importància de la internacionalització amb marca. Artur Mas comença la seva intervenció dient que el fet de projectar internacionalment una marca no és fàcil: “És un camí ple d’obstacles i alguns fracassos. Creguin-me, ho he viscut en carn pròpia”. I afegeix: “Quin és aquest camí? A vegades et trobes que només n’hi ha un de bo”. A veure, ¿ara de què està parlant exactament? Si no utilitza símils mariners, ¿vol dir que no hi ha dobles sentits?
“Em permetran que parli una mica de Catalunya. És la meva professió”. Glossa les virtuts empresarials, econòmiques i de projecció exterior de Catalunya. Treu pit, vaja. Demana que ningú s’enfadi pel que dirà a continuació: “La marca més potent que avui té Espanya es diu Barcelona. I, admetem-ho, la marca Catalunya no està al mateix nivell, sinó una mica per sota”. Descriu un camí de recuperació i admet que també hi ha coses no tan bones, però no les anomena per no rebaixar la trempera. Ah, mira, fa com Rajoy.
Acaba la seva intervenció i, com estava anunciat, Mas no es queda. Allau de càmeres i periodistes. “President, per què marxa?”, “Per què no espera el senyor Rajoy?” Cap resposta. Deu ser cosa del famós secretisme de la bona diplomàcia. Mentre esperem que arribi el president espanyol, escolto el debat entre cinc empresaris. Cada dues paraules diuen marca, innovació o emprenedoria. Fan com els sociòlegs amb implementar o els precandidats del PSC amb capitalitat.
Camacho ve de treballar
Arriba Rajoy i el rep Xavier Trias. A més a més de l’absència de Mas, m’estranya no veure Alícia Sánchez-Camacho. Quan ja s’han fet la foto de família, apareix l’Alícia. Fa tard i va esbufegant. Ve d’una votació del Parlament i s’ha quedat a tan sols un semàfor d’arribar a temps. “Què tal, com estàs?”, li pregunta Rajoy quan se saluden, a misses dites. “Bé, treballant”, li etziba ella, visiblement contrariada.
Rajoy diu que no vol ser triomfalista però fila un discurs que no pot ser-ho més. Ens regala alguns missatges en clau, injectats de segones lectures. “Per anar més ràpid és millor anar sol, però per arribar lluny cal anar acompanyat”, “El nostre futur junts no coneix fronteres”. Bé, costa doncs de creure que els dos presidents no hagin parlat, com a mínim per telèfon. Tanta coincidència en la sibil·lina buidor no pot ser pas casualitat.
