LA MEVA FAMÍLIA per part de pare no és famosa per la seva autoestima. Un dels hobbies d’una tieta, al cel sia, era anar amunt i avall del corredor remugant: “Que desgraciats que som a casa nostra!”
I a mi de vegades, quan remeno diccionaris, em vénen ganes d’imitar-la. Ves si no és ser desgraciat que dels xupa-xups n’hàgim de dir piruletes mentre el castellà no té cap problema per distingir la bola del chupa-chup (o chupachús ) de la plana piruleta.
La depressió augmenta quan saps que els xupa-xups -avui presents en 150 països- són fills de l’enginy català d’Enric Bernat, que el 1958 va produir els primers, i el toc genial de Dalí en forma de logo.
Però, segons com t’ho miris, encara hem tingut sort. Seguint una tendència terminològica molt nostrada, en podríem haver hagut de dir bola de caramel amb bastonet. És la mateixa que fa que del cel·lo n’hàgim de dir cinta adhesiva ; de la maizena, midó de blat de moro ; del velcro, veta adherent ; del tàmpax, tampó absorbent, etc., etc.
És evident que poquíssims parlants s’estan de dir xupa-xup, cel·lo, maizena, velcro o tàmpax. És més curt i més clar. ¿No pot ser cinta adhesiva l’esparadrap, per exemple? I t’acabes preguntant què ho fa que aquests noms procedents de marques els trobis al DRAE i no al DIEC.
S’entén molt bé que no hi entrin pel broc gros. Sovint són passavolants o costa decidir entre dos. (¿Ha de ser una túrmix o una minipímer la batedora elèctrica?) Però si al DIEC ja hi ha aspirina, uralita, licra, niló o vamba, entre molts altres, cal que els que he dit esperin? Fins quan?
Algú m’assegura que hi ha problemes legals. De debò? ¿De debò hi ha algun jutge o tribunal disposat a dictar que celo pugui ser al DRAE i cel·lo no pugui ser al DIEC? Si és així, que ho expliquin, perquè llavors el tema encara dóna per molt més.
