Alberto Royo: “No passa res perquè els alumnes vagin a classe obligats”

BarcelonaMentre una part d’escoles s’entesten per dur a terme una revolució pedagògica a les aules centrada en l’alumne, Alberto Royo, que acaba de publicar el llibre Contra la nueva educación (Plataforma Editorial), reivindica l’aprenentatge tradicional basat en el coneixement, l’exigència i l’esforç, i en què el professor continuï sent el principal protagonista.

Què té en contra de la reivindicada revolució pedagògica?

El fet de canviar alguna cosa no significa necessàriament que sigui per anar a millor, per això crec que s’ha d’anar amb compte a l’hora d’obsessionar-se amb la innovació. No podem dir que innovar sempre és bo perquè seria com dir que parlar molt també ho és, i això, com tothom sap, depèn del que es digui.

Quins aspectes, doncs, s’haurien de mantenir de l’educació tradicional?

La relació jeràrquica entre professor i alumne. És la base de qualsevol aprenentatge: una persona que en sap -en aquest cas el professor- transmet el coneixement a una altra que no en sap -l’alumne- i que n’aprèn. També mantenir hàbits que són clau a l’hora d’aprendre: la capacitat d’atenció, el silenci, la disciplina, l’autoritat i la perseverança. Sóc conscient que no són termes moderns, però seria un error gravíssim desestimar-los.

També és partidari de les classes magistrals...

De fet tots els que ensenyem en volem fer i a tots els que volem aprendre ens agrada que ens en donin. Si algú fa una exposició o concert magistral vol dir que ha fet una feina excel·lent. En canvi, en l’educació es confonen les classes magistrals amb les que el professor és un tirà i l’alumne no pot parlar ni per demanar permís...

Com s’ha arribat a aquesta connotació negativa?

Per confusió: es considera progressista un tipus de pedagogia que en realitat és reaccionària. Ara mateix parlar de disciplina i autoritat et converteix en sospitós de ser un retrògrad, però aquests són aspectes essencials en l’aprenentatge. ¿Què és més progressista: igualar tot l’alumnat en la mediocritat o permetre que els alumnes que s’esforcen arribin lluny i, alhora, ajudar els que tenen dificultats?

Respongui vostè mateix...

Des del meu punt de vista, el més progressista seria tenir un sistema educatiu públic rigorós i exigent que permetés l’ascens social en funció no només de la capacitat de l’alumne sinó també del seu esforç.

¿La innovació pedagògica, doncs, no és exigent?

No és lògic que els alumnes vagin superant cursos mentre col·leccionen suspensos. Tot va començar a espatllar-se a partir de la Logse, quan va iniciar-se una obsessió per la igualtat. Esclar que és imprescindible com a punt de partida, però la igualtat és un error com a punt d’arribada. No tots els alumnes poden assolir el mateix nivell per una qüestió de capacitat i perquè no tots volen esforçar-se de la mateixa manera. L’única manera, doncs, d’aconseguir la igualtat -el que ara s’anomena equitat-és impedir que l’alumnat que més s’esforça i té més capacitat arribi més amunt.

I llavors, què s’hauria de fer amb els alumnes que tenen més dificultats?

Tant l’escola com la societat han d’aspirar a ser meritocràtiques. Si a l’escola pública no es reconeix el mèrit a la persona que treballa i no s’exigeix a tots els alumnes, difícilment ho podrem extrapolar després a la societat.

Què en pensa de la Lomce?

Em sembla una mala llei perquè no soluciona els problemes de les normatives anteriors i perquè en essència no és tan diferent. El problema que tenim és que no hi ha cap partit polític que aposti pel coneixement i la cultura del saber. No hi ha cap partit que enfoqui el sistema entorn del professor i no de l’alumne. Sempre es parla que l’alumne ha d’estar motivat i còmode, i ser feliç. És veritat que aquest és el destinatari, però mai pot ser el que guiï les decisions en matèria educativa.

¿Llavors és millor que l’alumne estigui desmotivat i no sigui feliç a l’escola?

No passa res perquè els alumnes vagin a classe obligats. Nosaltres també treballem per cobrar a finals de mes; si no, segurament no ho faríem. El que ha d’entendre un nen és que l’aprenentatge és bo per a ell.

¿Està a favor de tornar a fer revàlides tal com preveu la Lomce?

Si es fan bé no em sembla malament fer unes proves externes.