Publicitat
Publicitat

El grup mallorquí va ser el gran triomfador de la segona jornada del PopArb, en la qual també van destacar Senior i El Petit de Cal Eril

Antònia Font no tenen rival

La competència ha reactivat els Antònia Font. Potser conscients que ara com ara ja no n'hi ha prou amb viure de les cançons, els mallorquins han reforçat el directe amb un so més contundent. També han accelerat el ritme, com van demostrar dissabte a Arbúcies, on la velocitat d'execució era més a prop de la dels Ramones que del tòpic de la calma illenca. Van anar per feina, amb un Pau Debón que anava repetint que tenien poc temps i ganes d'interpretar moltes cançons. Al seu costat, el posat de Joan Miquel Oliver reflectia la intensitat del moment.

El concert va començar remenant el repertori de Lamparetes , com ja havia passat en les primeres actuacions de la gira, però ben aviat van alterar-ne el guió. Igual que divendres al festival Cruïlla Barcelona, els Antònia Font van activar la imparable màquina d'èxits. La resposta de les dues mil persones que van tornar a fer petit Can Cassó va ser eufòrica, però no només davant temes tan populars com A Rússia , Alegria, Armando Rampas, Mecanismes i Robot . El públic dels Antònia Font també ha assenyalat com a favorites algunes peces de Lamparetes , sobretot Coses modernes , Es canons de Navarone , Clint Eastwood i Icebergs i Guèisers .

En una mena de crescendo sense fi, el grup va continuar atiant el foc amb Wa yeah! , just abans de retirar-se després d'interpretar Calgary 88 , tot un himne a l'amor més cursi. Per cert, bona part del públic va tornar a xiular quan Debón cantava el vers "tu i jo festejàvem i representàvem Espanya". El bis, en un festival sense bisos, el van dedicar a una versió especialment agressiva i fosca d' Astronauta rimador . Tot just acabar el concert, mentre uns s'apuntaven a ballar amb El Guincho i altres sortien del recinte per trobar una mica d'aire, els comentaris entre el públic eren unànimes: el millor concert del PopArb. I, sí, ho va ser, i amb el mèrit afegit d'haver de competir amb les brillants actuacions d'El Petit de Cal Eril i Senior i El Cor Brutal.

El pop també és polític

N'hi ha que davant l'èxit del nou pop català acusen els grups de ser tous i de no tenir compromís polític. Més enllà de la incapacitat per entendre tota la política que és capaç d'encabir una cançó d'amor o un tema de ball, aquests defensors de l'ortodòxia combativa segurament no han escoltat mai els Senior i El Cor Brutal, el grup de Miquel Àngel Landete. El barbut valencià i la seva banda van dedicar tot el concert a Gran , el nou disc, encara inèdit. El van defensar amb convicció, com una gran banda de rock nord-americà, o com el Bob Dylan de la gira del 1975, i llançant amb ironia càrregues de profunditat contra la política valenciana. "Ens hem desempadronat de València i ens hem fet de Valencia, Califòrnia", va dir Landete. Tampoc no hi va faltar un missatge dirigit contra polítics, banquers i bisbes: "Que no es morin mai i que tinguin una llarga vida d'extenuació mental i física".

Però a part de les consignes explícites, el compromís polític dels Senior cal buscar-lo en la convicció amb què defensen el seu art. De fet, aquest és també el compromís polític del PopArb: defensar la música com a espai de llibertat, sense dogmes ni imposicions sectàries.

Els Senior van bastir un directe vigorós, rematat amb Sort adormida i Gran , i la seva força va contrastar amb la irregularitat de The New Raemon. Ramon Rodríguez va jugar la carta d'apostar-ho gairebé tot al nou disc, però sense creure-hi, i fins i tot semblava incòmode perquè havia de tocar abans d'Antònia Font. Tampoc Mine! i Estúpida Erikah van acabar de convèncer.

En canvi, El Petit de Cal Eril, amb un Joan Pons especialment divertit, van convertir el tètric repertori de Vol i dol en una exultant celebració poètica i, alhora, en una reivindicació de la Catalunya interior, de la qual ja és tot un heroi. "L'any que ve el PopArb s'ha de fer a Guissona, on encara hi ha menys hotels que a Arbúcies", va dir Joan Pons després d'enumerar també els dèficits de transport de la Segarra. El Petit de Cal Eril han aconseguit donar cos a les cançons i ara mateix poden presumir de tenir un dels millors directes del país.

El PopArb 2011 es va tancar amb una nova exhibició de ball tropicalista a càrrec d'El Guincho i amb un Guillamino amb banda decidit a convertir-se en el Prince català.

Més continguts de