Krzysztof Charamsa: “El meu acte és un gest de protesta davant el sabotatge que se li fa al papa Francesc”

El teòleg i sacerdot Krzysztof Charamsa s’ha instal·lat aquesta setmana en un poble de la costa catalana després d’haver estat acomiadat pel Vaticà el mateix dia que va declarar a la premsa que és gai i que té parella, el català Eduard Planas. La Santa Seu argumenta que Charamsa ha volgut condicionar el sínode sobre la família que es fa aquests dies a Roma. Fa poc va xocar amb el cardenal Cañizares en recordar que l’Església defensa el dret a l’autodeterminació dels pobles, i que és aplicable a Catalunya. El teòleg polonès era funcionari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, la fàbrica de la doctrina catòlica, i era secretari adjunt a la Comissió Teològica Internacional.

Com se sent després d’aterrar a Catalunya?

Sento un alliberament cristià. Per poder servir Déu, per poder realitzar-te, per poder trobar altres persones i oferir ajut, abans que res tu mateix has de ser lliure. L’alliberament tocava una part de la identitat molt important perquè som ànima i cos. No som àngels, sinó persones humanes.

Se sent acompanyat quan resa?

Aquesta decisió va ser consultada amb el Senyor, i moltes vegades. Abans resava perquè Déu apartés de mi el que sentia, i esborrés l’homosexualitat, que no ha sigut una elecció. Ara, des de fa bastant temps, resava perquè m’ajudés a realitzar-la. La primera oració quan era jove, Déu no l’ha escoltat. Ara estic segur que m’escolta.

Per què ha sortit de l’armari?

El meu missatge és “Sóc gai, i no demano disculpes a ningú”. Sortir de l’armari vol dir realitzar l’alliberament cristià. Jo, si vull salvar-me, estar en amistat amb Déu, no puc rebutjar una part de mi.

El Vaticà l’acusa de voler condicionar el sínode.

No tinc cap tipus de finalitat política. Es un gest espiritual, d’un creient que ha treballat al Vaticà amb tota decisió, però que ha topat amb una homofòbia decimonònica. El meu acte també és una protesta, quasi de desesperació, del que fa la Congregació per a la Doctrina de la Fe. No podia més. Aquests últims anys no hi havia diàleg, el que demana el Papa. Érem un obstacle, no només per homofòbia, sinó per por a pensar la nostra fe com l’ha presentat Francesc. No podia col·laborar més, en silenci, amb un veritable sabotatge al gran projecte del papa Francesc.

Molts analistes a Roma consideren que, paradoxalment, el seu anunci afavoreix els corrents més conservadors al sínode.

Si fes càlculs, quin seria el moment adequat? Mai. Que ho fes abans o després no canviava res. A l’Església no es pot sortir mai de l’armari. Un ha de sentir-se ple de culpa, sentir fàstic d’un mateix, i viure una doble vida. És un veritable terror psicològic. Has de sortir tan aviat com puguis d’un armari tan inhumà. La veritable força del sínode és Francesc, que condemna tota prèdica desconnectada de la vida real de les persones. A més, jo no crec en partits conservadors o progressistes, sinó a servir a la veritat absoluta, que no baixa a fer càlculs polítics.

Entre passadissos a Roma diuen que podia haver conviscut en parella al Vaticà, sense fer-ho públic, com es diu que fan alguns capellans, fins i tot cardenals.

Sí. Jo no podria continuar d’aquesta manera. Rebutjo la doble vida. Hauria sigut cínic. I sense parella no hauria pogut continuar, perquè la meva consciència, el punt al qual he arribat per estudis, per experiència, per reflexió espiritual, hauria arribat a una mena d’esquizofrènia.

Per què ho ha dit a la premsa?

Jo, després d’entrar en conflicte amb la meva congregació, homofòbica, podia fugir en silenci. Però això seria deixar l’armari amb vergonya i admetent que l’Església té raó. Però la comunitat té dret a la transparència, a respectar la dignitat de totes les persones.

Què farà ara?

Voldria treballar pels ideals pels quals m’he fet capellà. Sóc una persona creient i que estima l’Església i la humanitat, especialment els que se senten marginats.

Ha rebut suports?

Moltíssims. És reconfortant rebre tants correus, també de capellans. Després del meu gest, n’hi ha que han gosat obrir-se amb profunda confiança. Per a mi és com exercitar millor el meu ministeri de sacerdot.

Ara el seu superior a Polònia decidirà, previsiblement, cessar-lo com a capellà.

Jo no deixo mai de ser capellà. Se’m pot prohibir d’exercir, però no s’esborra el sacrament.

Alguns catalans sobiranistes el veien com un aliat al Vaticà.

Seguiré resant! Estic amb vosaltres.