Publicitat
Publicitat

Un 20% dels ciutadans ajornen les tasques diàries i es consideren procrastinadors

Deixa per a DEMÀ El que puguis Fer AVUI

Ni ngú no sap què és la procrastinació, però tothom la practica. Ajornar l'inici d'una tasca per començar-la en el millor moment, com feia Proust amb les seves novel·les; prendre's un cafè i guanyar temps abans d'una conversa pendent amb el cap o acumular les cartes sense obrir al rebedor de casa sempre amb una justificació, "ja ho faré després". La conducta de demorar les tasques previstes ha motivat estudis, llibres d'autoajuda i fins i tot una biennal (els experts posaran en comú les noves aproximacions i els avenços teòrics sobre el tema a la universitat d'Amsterdam a l'estiu); el fenomen va a més pels efectes de les noves tecnologies, però, tot i així, el terme encara confon. Els seus efectes recorden als de la mandra, la desorganització o l'ajornament de tasques avorrides, i molta gent afirma haver-los patit. Però els que realment procrastinen, i en un grau elevat, s'enfronten a un problema estretament relacionat amb la presa de decisions que és conseqüència la por al fracàs, l'èxit o la falta de control.

La procrastinació o romanceria, el terme proposat per Mercè Clariana, professora titular del departament de psicologia bàsica, evolutiva i de l'educació de la UAB, és fàcil de reconèixer. "Quan ets gandul i no vols fer l'activitat optes per estirar-te al sofà; amb la romanceria, en canvi, creus que has de fer una tasca, i la vols fer, però per una sèrie de motius costa molt de posar-s'hi", argumenta Clariana. Les alarmes es disparen amb els números: el "no deixis per a demà el que puguis fer avui" deixa de ser una broma quan del 50% al 70% dels estudiants romancegen puntualment (sobretot a partir de secundària i fins a la universitat) i entre un 15% i un 20% de la població es consideren procrastinadors crònics, segons l'estudi de Joseph Ferrari de la Universitat De Paul de Chicago (2008). Malgrat que tasques aparentment senzilles i poc conflictives es fan una muntanya per a algunes persones, els experts no qualifiquen la procrastinació com una malaltia. Consideren que romancejar amb coses puntuals i en situacions determinades, i sempre que no comporti conseqüències gaire negatives, no caracteritza l'individu. Si, en canvi, es manifesta amb més intensitat, cada vegada és més freqüent i condiciona la vida de l'individu és necessari demanar ajuda a un especialista. Per a Carmen Ferrer, psicòloga i psicoanalista, la procrastinació pot ser un dels símptomes de la neurosi obsessiva. "Quan la conducta entra dins del funcionament mental de la persona, comença a dubtar sobre què fer i què no i fins i tot sobre com ha de procedir", explica. "Això impedeix abordar les activitats del dia a dia", afegeix, tant les taques laborals com la feina de casa i, fins i tot, les relacions socials.

Qüestió de perfeccion isme

Què fa que de manera inconscient i inintencionada els individus posposin tasques que són necessàries per aconseguir uns objectius? La capacitat intel·lectual no hi té res a veure, i és força acceptat que les persones més propenses a procrastinar són les que tenen un alt grau de consciència (alguns autors, indica Clariana, apunten que la procrastinació i la consciència són dimensions tan semblants que podrien ser el mateix). "Les persones quadriculades, les persones que tenen una obsessió per l'ordre, contràriament al que pot semblar, tenen tendència a deixar les coses per a més endavant, i també les persones perfeccionistes, que es resisteixen a fer una cosa perquè saben que no quedarà perfecta", il·lustra Ferrer.

El perfeccionisme és una de les quatre causes que, segons els experts, expliquen la romanceria. "T'has de donar permís per ser humà... és millor una feina feta i imperfecta que una tasca sense començar", emfatitza Jeron Sangers, consultor de productivitat personal que ha observat el comportament dels procrastinadors.

Una altra de les causes té relació amb el fet de sentir-se obligat a fer una cosa: llavors ens revelem contra l'autoritat i optem per no dur-la a terme. "Jo els recordaria que sempre tenen elecció entre dos mals, que poden triar", diu Sangers. La procrastinació també s'inicia davant d'una gran empresa i la sensació de no saber per on atacar-la. La solució és dividir la tasca en dosis més petites o "començar amb un petit gest i continuar començant moltes vegades". Percebre la tasca com a sofriment, com a moltes hores de feina i poc espai per a les coses agradables, és el quart escenari que pot provocar una romanceria. "Si he de fer un informe en quatre passos, a l'última fase sempre hi incloc una activitat que em satifaci... per sentir que acabo jugant".

En què procrastinem

Els experts han assenyalat sis àrees en què habitualment es procrastina: les tasques domèstiques, des d'anar a comprar fins al manteniment de la llar; les obligacions laborals, parlar amb els companys o elaborar grans projectes; els estudis; la cura personal (qui no té una visita al dentista pendent?); les relacions socials, muntar sopars amb els amics o visitar la família, i la romanceria vinculada a les finances. Clariana destaca que tothom procrastina, tot i que acumular massa "demà m'hi poso" pot ser problemàtic: es malmet l'autoestima de la persona, perquè sent que no tira endavant el que es proposa, i el pensament pot esdevenir obsessiu i provocar insomni. "Somiar que comences una tasca i aixecar-te i veure-ho tot igual és decebedor personalment", remarca Clariana. El problema no només el percep l'individu, sinó també el seu entorn, que comença a desconfiar d'ell; la situació empitjora a l'entorn laboral, tot i que no sempre hi ha una relació directa entre descuidar la casa o les relacions socials i fer el mateix a la feina.

Malgrat la imatge negativa de la procrastinació, Sangers i altres experts en remarquen alguns valors positius: ajornar una tasca és la manera com el subconscient expressa que no hi està d'acord. "Et diu que hauràs de dedicar-te a una altra cosa, i això és positiu", afegeix tot recordant un cas paradigmàtic. Steve Jobs, cofundador d'Apple, va deixar la carrera al primer semestre i va dedicar-se a la cal·ligrafia. Romancejava i la va encertar. La procrastinació no va ser el lladre del temps que apuntava Edward Young.

Més continguts de