Publicitat
Publicitat

Ester Bonal: “Haig de tornar alguna cosa al món; si no, malaguanyat”

Pedagoga i directora coral Valors“Aprendre música té una gran virtut: és una eina per practicar l’atenció i la cooperació” Consciència“El funcionariat mal entès es dóna quan oblidem que tenim deures laborals i deures socials”

Vostè és d’aquelles que han pogut convertir el hobby en la seva feina.

Sí, sí. La música m’agradava molt, n’havia fet des de petita i en grup i m’encantava estar amb la gent, però jo no em dedico a la música, em dedico a l’educació. I educar a través de la música és fantàstic.

Per què?

Perquè com totes les arts en el temps (teatre o dansa) té una gran virtut: és una eina per al primer gest mental necessari en l’aprenentatge: l’atenció. Amb la música tens un esquer molt gran perquè si et distreus no tocaràs. La disciplina es converteix en una necessitat. I la música té un plus: perquè el resultat sigui harmònic hi hem de ser tots. Per tant, és un llenguatge que et desperta la cooperació. Després arriba un moment en què, si vols dedicar-t’hi a un altre nivell, hi has de posar molt d’esforç. Però aleshores ja estàs preparat i disposat a fer-ho. Sovint, el que patina en el sistema educatiu és que obliguem a fer coses que potser més endavant interessarien més.

Com quines?

Quan li llegeixes un conte a una criatura, allò és màgic. Si li dónes tot el conte abans d’hora, el que era màgic es converteix en una muntanya de lletres i frases que la criatura encara no pot pair. I aleshores abandona, perquè l’esforç no és proporcional a l’èxit. Per tant, en l’aprenentatge ens haurien de deixar més temps. ¿Per què els nens han d’estar llegint com uns bojos als 7 anys? ¿Han de fer divisions als 8? Hi ha una conversa de Groucho Marx en una pel·lícula: “On va?” “No ho sé”. “Doncs vinc amb vostè”. Semblem això. ¿On anem socialment? Generar la possibilitat de meravellar-te no té preu.

I això, en l’educació musical, ¿en què es tradueix per a una criatura?

La música és una eina de construcció massiva. De ciutadania, de valors, de respecte, de cooperació...

L’esport ho té, això, també.

Sí, de fa més temps i és molt popular, però amb la bona fe més gran podem estar fent projectes excloents. Hem de generar espais d’intersecció, i les arts són una excusa estratosfèrica, diria que fins i tot més que l’esport. Perquè per desgràcia patim un nivell de segregació escolar molt alt, i a mi m’agradaria que a les lligues escolars els nens i nenes no defensessin una escola, sinó que un vingués d’aquí, l’altre de no sé quin centre d’atenció a la infància... Jo treballo al Raval i hi ha un nivell de segregació escolar molt alt. A Xamfrà més o menys un 50% de famílies i situacions socioeconòmiques no són del Raval, són de tot Barcelona. I aleshores, un nen de l’Eixample i un que no té papers es fan amics. A Xamfrà hi ha famílies que s’enduen un nen el cap de setmana perquè té el pare a la presó... O famílies que paguen pel seu nen i per un altre. La cistella de Nadal de Xamfrà és un poema: aquest any hi havia des d’un cartró de llet Hacendado fins a una ampolla de Chivas de 12 anys.

Vostè és de família benestant.

Sí, sóc una nena de Sant Gervasi. Em van pagar els estudis. Als 16 anys vaig plantejar als pares que el meu germà i jo volíem anar a l’institut públic. Ja estàvem cansats d’un entorn tan tancat. I em vaig asseure al costat d’un company que tenia un pare taxista, que bevia i pegava a la mare. I vaig pensar: “Ester, això és el món”. És en aquest espai del món on hem d’intervenir. No hi ha dret que hi hagi criatures que passin pel que passen. A Europa no tenim vergonya pel que passa amb els refugiats. Som un país que té “educabilitat”, que és un concepte de Juan Carlos Tedesco. Tenim uns mínims. ¿No som una Barcelona tan moderna i una Catalunya tan pionera? Doncs que es noti. Hem de buscar un orgull col·lectiu de fer les coses ben fetes entre tots i pensar que es pot millorar la convivència per al futur.

¿Entén la temptació d’un nano d’entrar en una pàgina d’Estat Islàmic?

I tant. Els calen coses que els facin sentir que són algú. Jo treballava a l’IES Miquel Tarradell als anys 90, quan venien els nens sota dels camions, i un dia a un li vaig preguntar: “Com és que tants us dieu Rashid?” I em va dir: “ Es que en el registro no entienden nuestros nombres. I todos decimos Rashid ”. Els prenen la identitat. O a classe d’informàtica, dos nanos explicant històries de vida. Se’ls acosta el professor i els diu: “Fua! Tot això us va passar quan vau venir?” “ No, profe, però a la gente le gusta leer que si la patera, que si casi nos ahogamos... ” Són supervivents.

Què se’n deu haver fet?

Hi ha de tot. De cop i volta t’apareixen al Facebook i et diuen: “ Hola profe, ¿todavía estás en el Raval? ” I t’escriuen des de Londres o des de Finlàndia, són nòmades de vida. Va haver-hi de tot. Un alumne es va suïcidar, n’hi ha que se n’han sortit i són feliços, un alumne va acabar a la presó perquè va cremar un indigent... Hi ha de tot, generalitzar sempre és perillós. Però tot aquest tema de l’Estat Islàmic... A França recluten en segones i terceres generacions. Així que a veure com fem les coses... Encara que sigui per egoisme, perquè no volem una bomba en una discoteca occidental, no? Crec que tots hauríem de fer un exercici del que deien els avis: no vulguis per a tu el que no vulguis per a ningú. Si jo tinc la gran sort de néixer aquí, d’estudiar, de tenir una vida en pau, haig de retornar alguna cosa al món. Si no, malaguanyat.

¿Ha notat diferències de comportament entre els primers nens de fa 20 anys i els d’ara?

Els nens tenen capacitats múltiples i són éssers mòbils. Si els asseiem com un 4 tantes hores, tindrem molts TDAH. Hi ha projectes molt interessants de fer música i matemàtiques, per exemple. Tu fas un gràfic cartesià i a les abscisses els poses el temps i a les ordenades els poses l’alçada, i els nens escriuen una cançó que estaven fent i et fan la gràfica de la cançó. Treballàvem amb temes de cinema, de com tracta la música la mort violenta... Escoltàvem [les bandes sonores de] Psicosi o Tiburón... Tenia una alumna que em deia: “ Seño, quita eso ”, perquè li feia molta por. Per què et posa histèrica Psicosi? Perquè és un registre repetitiu i agut. Tot això els interessa als nens, que els nens no són pas rucs!

Si fa més d’un segle que ens dediquem a l’educació i tenim aquestes eines i hem arribat a algunes conclusions... Per què no ho fem?

Sí, perquè, a més, a Catalunya, la societat civil és brutal! L’empenta privada, els esplais, els escoltes... És brutal la xarxa que hi ha. Però alguna cosa en aquests processos, en aquests últims anys, s’ ha anat com enquistant... Jo de vegades en dic el funcionariat mal entès. “A mi em toca fer fins aquí”, “Els meus drets laborals són aquests”. Esclar que hem de tenir drets laborals, només faltaria. Però també deures. Deures laborals i socials, i en qualsevol feina hi ha d’haver una quota de voluntariat, a dins de la feina.

I llavors un professor li dirà: “Però a mi els continguts de classe em vénen marcats pel departament”.

Sí, però molts d’aquests continguts es poden fer de maneres diferents. Parlava amb una companya ahir que té el nano fent 1r de batxillerat als EUA, i em deia que els nens allà no estan estressats com els nostres. I jo em pregunto: ¿és que aquí tothom surt Einstein? Aquí sortim tots amb aquest currículum tan estupendo, amb aquestes selectivitats... Últimament m’he trobat força criatures de 2n de batxillerat que deixen els estudis, tenen depressions, es tanquen a casa, i gent de classe mitjana i alta. No estem fent les coses bé, ho sento. El focus és la persona i el seu creixement. El focus no és la música. La música ha d’estar al servei de la persona, no la persona al servei de la música. L’educació ha d’estar al servei de les persones. Hauríem de diferenciar l’èxit escolar de l’èxit educatiu. O de l’èxit curricular. Mira el Sumon, que va venir de Bangla Desh quan tenia vuit anys. Li vaig dir: “Jo crec que em moriria si em prenen el meu fill i me l’envien a 15.000 km”. I el Sumon, que amb tretze anys venia paraigües a les Rambles, em diu: “ No, Ester. Tú no has nacido en un país pobre. Si hubieras nacido en un país pobre, harías lo que todos, y si te toca irte, te vas. Y además morirse es muy fácil. Lo difícil es vivir ”. 13 anys. Ah, i suspèn matemàtiques. L’èxit educatiu és quan una personeta que està sola, en la interacció amb el procés educatiu i amb la comunitat educativa, evoluciona cap al seu benestar. Això ho diu Christian Felber. Hem de treballar per al benestar de les persones. I el benestar no és econòmic. Aquí hi ha un gran error. Tot el dia negativitzem les coses, tenim prejudicis. Reunió d’avaluació: “És que amb aquest nen no farem res”. No en farem res? Sí que en farem alguna cosa, no fotem! Si fos el teu fill voldries que algú digués: “Ei, que potser en farem alguna cosa”.

Sí, perquè aleshores el que tenim és una aula on ningú no és feliç, ni el professor ni l’alumne.

Penso que el 99% dels professors no tenen la culpa de no tenir les eines. Què podem fer per tenir-les? Bé, doncs empesca-te-les, busca’t la vida, fes un sistema de mentoria, fes acompanyament, munta magnet schools, munta tàndems, fes el que sigui. L’educació és una cursa de fons. Transcendeix el càrrec que és a la butaca de torn. Perquè té a veure amb el creixement de les persones. Recordo en una xerrada que vaig anar a fer a la Menéndez y Pelayo, quan feia dos anys que havíem muntat Xamfrà, i un mestre em va interpel·lar: “ Todo esto es muy bonito, pero ¿y los resultados? ” Jo li vaig dir: “ ¿Tú no te dedicas a la educación como yo? Pues me lo preguntas dentro de 10 años ”. Avaluació d’impacte educatiu. De què estem parlant? No has de pensar “és que aquesta recepta funciona”. No hi ha receptes.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT