Professor De CatalàDurant anys l’ensenyament de la llengua ha estat víctima d’una sèrie d’errors, dels quals encara patim les conseqüències. Semblava (i a algú encara li ho sembla) que havíem de formar petits lingüistes o filòlegs, més que no pas ensenyar a expressar idees o sentiments als nostres alumnes. Fa una vintena llarga d’anys, tanmateix, vam redreçar el rumb de l’educació lingüística i ens vam centrar en les habilitats bàsiques: parlar, llegir i escriure.
En aquesta línia la normativa té un paper ben diferent: deixa de ser el centre del que cal ensenyar, per passar a ser un instrument auxiliar. Per tant, ja no ensenyem (no hauríem d’ensenyar) les combinacions binàries dels pronoms febles, sinó com elaborar o intervenir en un diàleg. I no ens obsedim en l’ús de la dièresi en contextos àtons, sinó que ensenyem els alumnes a dubtar i a consultar el diccionari (que és el que fa tothom per saber si veïnat o veïnatge van amb dièresi).
Per tant, necessitem més aviat una normativa relacionada amb els tipus de textos (orals o escrits), i no tant la gramàtica que ens proposa l’acadèmia (universitària o de l’IEC). El discurs actual sobre necessitats de canvi en la normativa ens queda, mentalment i professionalment, una mica lluny, als ensenyants: no ens ajuda en les necessitats quotidianes.
D’acord amb aquesta visió, la normativa hauria d’actualitzar-se sobre la base d’admetre noves formes usuals en els textos (orals i escrits) i situant-les en el registre o variant pertinent. Per tant, els mestres necessitem una normativa que especifiqui les formes adequades per a les diferents situacions d’ús amb un marge de correcció molt més gran que l’actual.
El nostre objectiu és ensenyar als alumnes a comprendre i a expressar-se correctament, no pas ensenyar-los la normativa. La funció de l’escolaritat (de tota: fins als 18 anys, com a mínim) és ensenyar al futur ciutadà a expressar-se en diferents registres, incloent-hi l’estàndard. Però aquesta fita no es perfecciona als 8 anys, ni als 12, ni als 16… Per això necessitem flexibilitat i no haver-nos de sentir “culpables” que nois en ple procés d’aprenentatge no dominin el canvi i caiguda de preposicions o els pronoms relatius… Però que quedi clar: no demanem “rebaixes” ni “facilitats”, sinó que hi pugui haver diferents nivells d’assoliment.
Per això no acabem d’estar d’acord tampoc amb visions paternalistes que argumenten que cal simplificar la normativa perquè els ensenyants ho tinguem més fàcil… Els mestres estem avesats a fer aprendre coneixements bastant més complicats que els de la gramàtica! Només ens calen dues coses: temps i bons models. Vet aquí els dos entrebancs més seriosos: al batxillerat (quan s’hauria d’aprendre a fons el registre estàndard) només tenim dues hores setmanals de llengua i literatura. I necessitem bons autors que ens serveixin de models: autors literaris, però també periodistes i locutors (i polítics!) que tinguin un bon coneixement de la llengua.
