Fernando Ónega: “Encara que l’Estat freni el referèndum, el dinosaure català seguirà allà”

Entrevista a Fernando Ónega, periodista que va viure el trànsit cap a la democràcia des d’un lloc privilegiat, com a director de premsa d’Adolfo Suárez. Ara repassa llums i ombres dels 40 anys de democràcia al llibre ‘Qué nos ha pasado, España’, editat per Plaza y Janés

Ónega assegura que si fos independentista català faria el referèndum unilateral i si guanyés el sí proclamaria la independència. / CRISTINA CALDERER

Fernando Ónega (Lugo, 1947) té experiència en premsa, ràdio i televisió. Ha sigut director d’Onda Cero, on ara col·labora, i dels informatius de la Cadena SER i de la Cope. Actualment escriu a La Voz de Galicia i La Vanguardia.

Diu al llibre que les mocions de censura sempre han sigut propaganda.

La història petita es repeteix. Pablo Iglesias aspira al que aspiraven tots els que han presentat mocions: fer-se una imatge de presidenciable.

¿Aquesta legislatura pot haver-hi una moció de censura efectiva?

Una moció ara seria un risc. Si la fa Podem. Si la fa el PSOE no, perquè ha governat i és un partit d’ordre. Podem és una incògnita.

Rajoy esgotarà la legislatura?

Aguantarà com a mínim fins al final dels pressupostos pactats, i avançarà eleccions quan el CIS li garanteixi una majoria suficient.

Quines crisis té Espanya?

En té bàsicament una, que es diu Catalunya. S’està trigant massa a resoldre, no hi ha perspectiva d’acord i no veig la via unilateral. ¿Hi som a temps per al diàleg? ¿Puigdemont i Rajoy estarien disposats a cedir? Si no hi ha moviment no hi ha res a fer, estem en una trampa. Jo vull que Catalunya segueixi a Espanya amb la relació que s’acordi.

¿I que ho votessin els catalans en un referèndum acordat?

Sens dubte, seria la solució. La gent té dret a decidir el seu futur, però el polític té l’obligació de complir la llei. S’haurien de fer les coses ordenadament: assumir que Catalunya és una nació i té el dret a decidir -Rajoy no hi està d’acord- i establir-ho com es va fer a la Transició, és a dir, de la llei a la llei passant per la llei. Fer una reforma constitucional pensant en Catalunya. Però també em sembla impossible.

L’exemple de la Transició demostra que és una qüestió de voluntat política, no de llei.

A la Transició hi havia un projecte d’estat en què tothom coincidia, la democràcia, i per això va ser possible la Constitució. En aquest moment cadascú té el seu projecte.

Com es força un moviment de Rajoy, si no és amb la via unilateral?

És que ni així. Però si jo fos independentista no només faria el referèndum unilateral, sinó que si guanyés el sí proclamaria la independència. És l’única sortida. Ara: és la millor? Per a Espanya és desastrosa, i per a Catalunya dependria del temps d’espera de reintegració a la UE.

Però s’acaba amb una negociació?

No ho veig. Si algú renuncia a les seves posicions ja no és negociació, és imposició. Ni ho intenten.

¿Creu que el govern d’Espanya farà servir l’article 155 de la Constitució? O el 116, l’estat d’excepció?

El govern espanyol ha dit que esgotarà els recursos constitucionals. Tots. Però ha de comptar amb la mobilització social de l’independentisme, que és molt gran. A mi és el que em preocuparia.

Però després de frenar el referèndum, haurà de donar una resposta.

L’endemà, quan es desperti, el dinosaure català seguirà allà. Quan Espanya va tenir un projecte d’estat, Catalunya va sentir-se integrada. En els moments en què s’ha difuminat, Catalunya tendeix a anar-se’n. Montilla va llançar un avís que deia que estava creixent la desafecció cap a Espanya. Ningú li va fer cas. S’han perdut tantes oportunitats i tanta capacitat d’entendre’s!

Però no hi ha autocrítica a l’estat espanyol.

No hi ha perspectiva històrica.

Més enllà de Catalunya, com acabarà la crisi del bipartidisme?

Es resoldrà sola. Si uns partits no tenen representativitat, els substituiran uns altres. Pot ser que hi hagi bipartidisme o que hi hagi quatre partits i s’hagin d’entendre. El període de les majories absolutes s’ha acabat, i el bipartidisme té matisos que reclamen un paper i una generació nova. És llei de vida, ara ens sentim representats així.

Una altra crisi és la corrupció. Al llibre ho retrata com una constant. Com se soluciona si ningú reconeix que s’han fet coses malament?

Ara que Rajoy ha de declarar, hauria d’explicar què ha passat, què sap, si hi va haver cobraments, tràfic d’influències... Explicar que el Partit Popular s’ha finançat d’aquesta manera i acceptar responsabilitats. Però no ho farà.

Vostè va viure la Transició. ¿El relat està viciat entre els que la idealitzen i els que la rebutgen?

La idealitzo. Dir que la Transició va ser un engany és injust i fals. Les dues Espanyes, enfrontades durant segles, van ser capaces de donar-se la mà i fer una Constitució.

Però d’aquelles renúncies venen les crisis d’ara.

No se’n pot culpar a qui va renunciar, sinó a qui ho va administrar després. Les bases de la Transició són raonables, generoses i bones.

Vostè va treballar amb Suárez... Què diria ara l’expresident?

Respondria amb la frase que poso a l’inici del llibre: “Hem enganyat la societat fent-li creure que la democràcia resol tots els mals”.

Més continguts de

l'e
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT