Publicitat
Publicitat

Gustavo Duch: “Hi ha molts valors que cal recuperar dels pagesos, com la sobrietat”

El periodista i activista recomana canviar la mirada: fer-la femenina, per no pensar tant a produir i més a reproduir, i fer-la rural i agrícola, no per retrocedir sinó per recuperar, entre altres coses, determinats valors

Feminisme, agricultura ecològica i compromís amb totes les lluites socials. Gustavo Duch (Barcelona, 1965) acaba de publicar Secretos. Relatos de mucha gente pequeña (Edicions Pol·len), un llibre farcit de contes curts que, a estones amb poesia i a estones amb dosis de moralitat, busca agitar consciències i negar el mite del creixement econòmic continu com a font de riquesa.

Per què dóna tant de valor a l’agricultura en els seus llibres?

La gran crisi de la societat actual és la fam. D’una banda, és una qüestió molt mal resolta que afecta 1.000 milions de persones. De l’altra, és important perquè en una societat tan tecnològica i moderna tornar a mirar la terra, el camp i el món rural és un exercici d’obrir la finestra i deixar que entri aire fresc. En la manera de viure dels pagesos hi ha molts valors que cal recuperar, com ara la sobrietat.

Però cada cop més gent viu a les ciutats. No proposa una utopia?

Depèn de la persona a qui ho preguntis. Més del 50% del món ja viu en ciutats, però això topa amb els límits del planeta. No hi ha formes sostenibles per mobilitzar energia i aliments per a una població tan concentrada. Si actualment ho fem, és a base d’esprémer altres poblacions. A Catalunya la població activa agrària no arriba a l’1% i això ens fa molt vulnerables. Al camp hi ha espai, perquè cada cop està més despoblat, però sobretot cal tornar culturalment al camp. Se’ns diu que el món urbà és bo i el rural va endarrerit, i no és així.

Algun dels seus relats parlen d’un col·lapse definitiu del sistema actual. El veu a prop?

La idea del col·lapse és un escenari que genera molta riquesa imaginativa. No sé quin tipus de col·lapse tindrem, però sí que crec que no serà per l’esgotament dels recursos. Les guerres per l’aigua, la terra o el petroli ja són les guerres del segleXXI. Jo imagino que tècnicament arribarà pel deute sobirà o de les empreses, perquè en les societats capitalistes el deute arriba a superar les possibilitat d’un planeta finit.

És un panorama desolador.

Al contrari. Crec que un dia els supermercats tancaran perquè ja no tindran aliments per servir, però no passarà res perquè s’hauran creat les xarxes de relació directa entre agricultors i cooperatives de consum. El final no em preocupa, perquè som en l’escenari de trencar aquests esquemes. Per a mi és molt evident que cada cop hi ha més experiències de sobirania alimentària o energètica, d’autogestió i recuperació de valors. Tot va enfocat en aquest sentit, perquè malgrat que segueixi predominant l’agroindústria, les noves incorporacions són de gent que pensa en ecològic, en el comerç de proximitat i el menjar de temporada. És un fenomen global que va més enllà de la crisi. Ni resignació ni desconnexió, cal una resposta des de la consciència.

Es defineix com a periodista i activista. És correcte?

Es pot reduir a ser anticapitalista. Dient-ho en positiu seria estar a favor de la vida. Posar la vida al centre és el pitjor atac que podem fer al capitalisme, perquè això acabaria amb les guerres, la fam o el dogma del creixement perpetu. El feminisme ho ha entès fa anys. Julieta Paredes va dir que la humanitat va aprendre a violar i a violentar les dones, i com a homes hem de ser decididament feministes. No en els termes d’igualar els dos sexes, que també, sinó perquè el feminisme trenca amb el tronc central del sistema patriarcal, que ens porta a produir sempre més i a competir. En agricultura es veu molt clar. Estem produint més i més porcs quan sabem que s’estan contaminant els aqüífers pels nitrats. Si fóssim feministes pensaríem a reproduir, i que el cicle pogués continuar infinitament.

En tot cas, és molt crític amb els mitjans de comunicació actuals.

Els mitjans tradicionals no faciliten que els consumidors exerceixin la sobirania. La informació general que arriba no fomenta l’esperit crític ni qüestiona els dogmes. També això està canviant, i cada cop hi ha més experiències independents, locals, que es reprodueixen més que no pas es produeixen.

El seu llibre pot recordar El libro de los abrazos , d’Eduardo Galeano. És una font d’inspiració?

És una referència, no ho puc amagar. Galeano és un dels meus escriptors de capçalera, però mai he pretès imitar-lo. Vaig tenir la sort de mantenir correspondència amb ell, i em va prologar el llibre anterior a aquest, Mucha gente pequeña. Em va dir que no eren contes per somiar, sinó per despertar-se. Sense ell el món ha perdut un referent, i és una llàstima perquè trobo a faltar més veus brillants. Fins i tot en el moment que viu Catalunya no trobes veus que tinguin mirades més enllà de les dues visions contrastades. Ens falten referents.

Critica la globalització, però el llibre té històries de tot el món.

La globalització del coneixement o de la capacitat de comunicar-nos és positiva, però cal lluitar contra la globalització dels murs. És una qüestió d’actuar en els nostres espais, tenir cura del que ens pertoca i parlar de la responsabilitat conjunta. Siguis d’on siguis, les lluites comunitàries només es legitimen pel sentiment de pertinença comú a un lloc concret.

Més continguts de