11/12/2016

Jordi Ardèvol: “Anar en bicicleta és molt més sa que córrer”

7 min

Amb la bogeria que hi ha per córrer, s’ha acabat el sedentarisme?

Hi ha els dos extrems. Hi ha una gran quantitat de població sedentària, amb tendència a l’obesitat i gran risc de malalties cardiovasculars, i gent que fa esport, molts dels quals correctament i d’altres de manera incontrolada. Això és un problema de salut que està augmentant, i d’aquí quinze anys en veurem les conseqüències.

Ens motiva córrer. I ens diem allò d’“ impossible is nothing ”.

S’ha creat una mena de mitologia entorn del fet de córrer. Jo feia fons, i avui ja no existeix aquella paraula. Era de l’equip d’atletisme de l’escola i pensava que era un campió perquè corria els 10.000 metres. I ara, a qualsevol fòrum de corredors dius que ets corredor de 10.000 metres i gairebé es posen a riure. Fins i tot les maratons queden curtes. Hi ha triatlons i queden curts. Hi ha les Ironman, les curses d’ultramarató de muntanya. I només molt pocs organismes estan ben preparats per fer-ho.

Alguns corredors diuen allò que “el dolor és inevitable, patir és opcional”. Hi està d’acord?

Per a l’amateur, sí. El dolor, quan fas alta intensitat i grans distàncies, és bastant inevitable. Una mica de dolor n’has de tenir. En l’esport professional patir és inevitable. He conegut algun gran futbolista que es prenia un antiinflamatori abans de cada partit.

El consell bàsic sembla que és “no corris per damunt dels teus límits”. Però com sé jo quins són els límits?

Primer: abans de fer esport amb una certa intensitat has de fer una avaluació mèdica. I avui en dia no es fa. Pots córrer unes curses extremadament exigents sense cap tipus de revisió mèdica. Diria que ben bé el 40% de la gent que pren la sortida en una marató popular no sap si té les condicions adequades. Segon: s’ha d’acceptar que hi ha morfotips. Hi ha organismes que pel seu tipus d’ossos o de tendons no estan fets per córrer. Jo pateixo molt a la Diagonal quan veig gent d’1,90 corrent sobre una superfície dura. O gent que passa dels 100 quilos. O amb cames arquejades.

Per exemple?

Córrer no és gens saludable per a una persona obesa. Primer baixa de pes i després corre. Baixa de pes a base de caminar ràpidament, o fer bicicleta, activitat en aigua o rem. Activitats sense impacte, que estalviïn problemes en articulacions, cartílags o tendons. Hi ha una altra població que ha de vigilar amb això de córrer, que és la gent molt alta. Jo havia tractat i operat l’Andrei Sxepkin, jugador d’handbol de l’època gloriosa del Barça i gran amic meu. Va acabar la carrera esportiva i me’l trobo un dia corrent per la Diagonal. Li pregunto què fa i em diu que preparar-se per a la marató. Un home de més de 120 kg i 2,05 intentant fer una marató! No és que l’alçada sigui dolenta, però implica uns braços de palanca que per desplaçar aquell organisme són brutals. La gent de més d’1,90 com a mínim s’ha de fer un estudi biomecànic o anar a veure un traumatòleg, o un metge de l’esport. Si aquesta persona alta té les extremitats amb bon eix i no li implica un sobrepès, que poques vegades passa, i vigila molt les superfícies per on corre, podria fer distàncies curtes. Però si carrega més la banda interna que l’externa del genoll, que és molt freqüent, tindrà problemes seriosos. El morfotip de la persona és decisiu: quina forma té el genoll, si és arquejat, si tens una ròtula alta, uns isquiotibials curts i no estires del tot el genoll quan corres... O com tens el fèmur. Hi ha aspectes biomecànics que si els saps veuràs fins a quin punt aquell esport et donarà satisfacció tota la vida.

Igual en homes que en dones?

En les dones hi ha l’osteopènia, la falta d’una densitat òssia suficient. He vist dones atletes de resistència que no han gestionat bé les càrregues d’entrenament i han anat tenint una fractura de sobrecàrrega darrere l’altra.

L’alternativa per evitar l’impacte deu ser la bicicleta.

És que és un esport molt sa, molt més que córrer. Atenció: córrer és molt sa per a la gent que té les condicions físiques per fer-ho. No estic en contra de córrer, però la bici és molt més sana que córrer, sobretot si la columna està ben posicionada, i sempre que tinguis un quadre de bicicleta correcte, amb el manillar a l’alçada correcta. La bici permet fer un exercici aeròbic amb poc desgast de les estructures articulars, sense girs torsionals de l’extremitat inferior. Si no caus [riu] és un esport tremendament sa.

I córrer descalç?

Està molt de moda i té components filosòfics i mentals. Ho respecto però no s’ha de frivolitzar. Posar-te a córrer descalç de cop i volta, quan tota la vida has anat calçat, implica conseqüències per a la pell de la planta del peu i per a la recepció de les estructures lligamentoses que van sense suport. No estem fets per córrer d’aquesta manera. En canvi, caminar descalç per la platja és sensacional. Córrer per la platja té el problema de la inclinació: una cama treballa d’una manera diferent que l’altra.

Quan semblava que ho havíem inventat tot, ara hi ha l’esport d’alta intensitat.

El crossfit. És un reflex del temps actual. Volem compactar el màxim d’activitats en el mínim temps. És una filosofia d’esport que no m’agrada, i té riscos. Abans de posar-s’hi, val la pena fer una prova d’esforç per descartar problemes al cor, perquè potser hi ha qui fa alta intensitat però té una patologia que en la vida quotidiana no li ha donat problemes.

Pel que veu a la seva consulta, ¿hi ha més dòping del que sembla?

Hi ha un tipus d’esportista que no és majoritari, per sort, però que està creixent molt, que és l’esportista que va al gimnàs, amb perdó, a perfilar-se. Bona gent, que vol obtenir una musculatura consistent i que vol augmentar la força i la potència muscular, que veu els resultats que va assolint i que té un alt risc de consumir un cert tipus de productes que no sap quins efectes poden tenir sobre el seu organisme. Saben els efectes positius, com augmentar la massa i la potència muscular, però els efectes suprarenals sobre estructures del cos no els coneixen. Feia temps que no veia la quantitat de ruptures tendinoses que estic veient els últims cinc anys.

Se’ls trenquen els tendons?

Sí, perquè el múscul augmenta de volum però el tendó no. El tendó és una estructura bastant inerta que s’adapta una mica a l’augment del múscul però no augmenta la seva resistència. Hi ha força casos de ruptures de pectoral a la màquina.

Quins problemes sorgiran d’aquí uns anys amb la pràctica no controlada de l’esport d’avui?

El problema greu són les articulacions, el cartílag. Al cos humà hi ha tres components que no fan un teixit de cicatrització: l’os, el fetge i una capa de la còrnia. Però la resta fan cicatriu, i el cartílag en fa. Però quan desapareix no torna a aparèixer. I pot desaparèixer per una malaltia reumàtica, per una malaltia artròsica i, des de fa uns anys, per l’excés de càrrega per pràctica d’esport. Un estudi del sindicat de futbolistes britànics va demostrar que l’índex d’artrosi de maluc que hi havia en la població general estava al voltant d’un 2%. En futbolistes amateurs pujava fins al 6% o el 7%. I en futbolistes professionals arribava fins al 15%. Què vol dir això? Que la intensitat de l’esport, sobretot en organismes que no estan preparats, a la llarga tindrà repercussió sobre la salut articular.

¿Hi ha alguna intervenció quirúrgica en la seva especialitat que avui et deixi com nou?

Sóc bastant crític amb la nostra feina, però les intervencions amb els lligaments encreuats dels genolls de fa 30 anys no tenen res a veure amb les d’ara. Abans s’immobilitzaven, feien una rehabilitació que era un drama i es feien per cirurgia oberta. Ara arribarem fins i tot a combinar la cirurgia artroscòpica amb tractaments biològics amb cèl·lules pluripotencials. Ara sembla mentida com tractàvem fa 30 anys els encreuats, i segur que d’aquí 15 anys s’enriuran de com els tractem ara.

Les millores en medicina i en cultura física han tingut molt a veure amb el fet d’allargar la carrera dels futbolistes. Cristiano Ronaldo acaba de renovar fins als 36 anys.

És que la preparació física ha millorat moltíssim. La gent de l’INEF surten molt ben preparats. I estan obligats a fer-ho molt bé, perquè ara els futbolistes juguen molts partits.

De fet, els entrenadors diuen que tan important com entrenar-se és descansar i menjar bé. Guardiola no va parar fins a fitxar una dietista a Manchester.

En diuen “entrenament invisible”, i és fonamental: dieta, hàbits de vida, no consumir tòxics, cadència de son, descans, estabilitat emocional... Coses que fan durar més el futbolista.

Un altre que dura és Messi, a qui vostè va fer la revisió mèdica quan era un nen, després que el seu representant firmés al cèlebre tovalló de paper del Charly Rexach al Tennis Pompeia. Què en recorda?

La revisió mèdica tenia una part de condició física, que la va fer el doctor Miquel Albanell, i una part de revisió osteoarticular, d’estudi de l’esquelet, musculatura i articulació, amb els riscos de fitxatge, que feia jo. M’havia arribat que al futbol base hi havia una perla, però que era esquifit i tot això. I, sí, certament, Messi era molt esquifit. Les condicions d’aquell nano no eren un portent i l’estructura corporal no era cap meravella. Jo em vaig limitar a consignar que aquell noi tenia unes articulacions correctes, cap patologia de base que contraindiqués el fitxatge, i que valoressin si amb aquella complexió física hi havia altres valors que compensessin i justifiquessin el fitxatge, cosa en la qual jo, esclar, ni entrava ni sortia. Perquè el que compta per fitxar un noi no és només la complexió, és el talent, l’habilitat, la implicació, la fortalesa mental, l’entorn i mil coses més. Casualment, la de Messi és una de les poques fotos que tinc fent-li una revisió mèdica a algú del futbol base.

stats