Publicitat
Publicitat

Jordi González: "La inconsciència és la constant de la meva carrera"

Perfil: Jordi González (Barcelona, 1962) és un dels grans comunicadors de la televisió, un tot terreny amb una capacitat innata per seduir amb el gest i administrar silencis i paraules. La seva carrera és plena d'èxits indiscutibles, entre els quals em permeto destacar Les 1000 i una , i altres programes més difícils de digerir. Marxa de vacances per primera vegada en cinc anys i carrega piles per tornar-nos a marejar amb La noria .

El veig baixant per la rambla de Catalunya: roba cara, ulleres fosques, caminant amb el mateix posat de seguretat que li recordo de sempre. Més enllà dels cabells grisos, si es fa gran no l'hi noto, perquè gasta la mateixa ironia i sentit de l'humor de sempre. Potser ara apunta més i millor. Ja em perdonareu la subjectivitat, però entrevisto l'home que em va ensenyar a fer televisió.

Com estàs?

En aquest moment, molt cansat. Fa molts anys que treballo sense parar.

Com sempre.

Com sempre, però esclar, ja no tinc 25 anys.

A prop dels 50.

48. I són 26 anys treballant a la tele i 31 a la ràdio.

Alguna conclusió?

Que he estat molt inconscient moltes vegades i que això m'ha portat més beneficis que perjudicis. He tirat endavant coses des de la més absoluta de les inconsciències. Crec que és la constant de la meva carrera i he tingut cops d'intuïció de pensar "això pot funcionar" basant-me en res, en el meu gust. Això, abans: ara el meu gust no té res a veure amb la meva feina.

Explica-m'ho millor, això.

Treballo a l'empresa de televisió més rendible d'Europa i el meu valor continua sent l'eficàcia. I en aquest moment, el que a mi em costa molt és contemporitzar l'eficàcia per a l'empresa amb un model de televisió que jo consumiria.

I ara què busques quan acceptes presentar un programa?

L'eficàcia. L'eficàcia és l'audiència. Un programa és bo si té audiència. Si no té audiència, no és bo. Si no té audiència, no el facis en una televisió generalista, fes-lo en una de pagament. Aparquem ja aquests prejudicis i aquestes complexitats i parlem clar: la televisió generalista és una televisió de gran consum.

Et cansa haver-te de justificar sobre el tipus de programa que presentes?

És que ja no ho faig. Primer, aquests debats són molt antics i molt estèrils; i després, què vols que et digui? Jo ja sé què volen dir quan diuen teleporqueria; però crec que a la mateixa ciutat poden conviure un restaurant de luxe i un d'entrepans.

Amb 17 anys ja feies ràdio.

Sí, i amb 18 anys vaig anar a Ràdio Barcelona. L'estudi 1 feia molta pudor perquè a la nit hi havia l'Isabel Gemio, que fumava Ducados. Recordo que jo arribava de casa a les 6 dutxat i net… A la Gemio sempre l'associo a aquella pudor de tancat.

T'escolto i pensava que sempre has dit bastant el que penses: ara ho dius molt.

Esclar, perquè ja sóc gran. No cal agradar a tothom ni quedar bé amb tothom. Ja està.

Per què ràdio?

És una paradoxa. Quan era petit era tartamut i era un nen acomplexat: quan em feien llegir en veu alta o parlar a la classe, els nens es reien de mi. Em deien Gongongon. I la meva mare em va passejar per uns quants psicòlegs i logopedes, i no ho curàvem. I per reis em va regalar un casset gravador. A mi em va desconcertar molt aquell regal, perquè no podia ser que la meva mare es fotés de mi. Em va dir que em tanqués a la meva habitació i que m'anés gravant parlant i llegint. I jo, amb 12 anys, vaig començar a fer programes de ràdio.

I vas superar la tartamudesa.

Va ser una emoció tan gran poder començar a parlar en públic en veu alta sense travar-me! Mai li estaré prou agraït a la meva mare. Aquell regal em va arreglar la vida, els traumes i m'ha permès guanyar-me la vida.

Vas passar un mal moment de feina.

Vaig estar dos anys sense fer tele, no em volien enlloc. És la primera i única vegada de la meva vida que m'he vist sense diners per passar el mes. Vaig estar a punt de demanar diners als meus pares, imagina't quina vergonya, però un bon amic em va deixar 500.000 peles per sortir del pas.

Sempre has dit que mai no explicaries amb qui et fiques al llit, a qui votes, a qui reses o quant guanyes. Juguem. Amb qui et fiques al llit?

No ho diré mai.

A qui votes?

És que no contestaré.

A qui reses?

Quant guanyes?

…Només et diré que Hisenda està molt orgullosa de mi. L'altre dia vaig coincidir amb Elena Salgado i es va aixecar a saludar-me: i no m'estranya!

Més continguts de