Societat 04/09/2017

Montserrat Mechó: “La gent gran ha d’aprofitar més el cel i el mar, que són gratis!”

Paracaigudista i nedadora. L'esport li ha servit per superar alguns problemes físics i mentals que la vida li ha plantejat

Roger Requena
4 min
Montse Mechó fotografiada al balcó de casa seva, a Barcelona, vestida de paracaigudista.

Lluny de la imatge estereotipada que pugui transmetre una persona de la seva edat, Montserrat Mechó (83 anys) és un exemple de vitalitat per a gent de qualsevol edat. La passió per l’esport l’ha acompanyat sempre. Encara ara neda, imparteix xerrades per a gent gran, va al gimnàs i salta amb paracaigudes per veure la Terra des d’una perspectiva aèria que la fa sentir-se una privilegiada.

D’on treu tanta vitalitat?

La vitalitat es busca, i si la trobes és un privilegi. A la gent gran a qui faig xerrades els dic que cal esforçar-se, aprofitar cada estona que tinguin lliure per sortir a caminar, fer taitxí o aprofitar el cel i el mar, que són gratis. Si mires amunt, veus meravelles com postes de sol i núvols que fan dibuixos. Això se’ns dona a tothom. No envejo res als rics.

Molta gent gran viu tancada a casa o en residències. Què els diu?

Em costa convèncer-los que, mentre puguin, han de fer coses. Últimament els repetia una frase de Teresa de Calcuta: “Quan no puguis saltar, corre; quan no puguis córrer, camina; quan no puguis caminar, agafa un bastó i segueix, no paris mai”. Si pares, el cos s’anquilosa.

Vostè no ha parat.

Procuro no parar. Ma mare era pianista i ens va portar a ma germana i a mi a fer ballet, a moure’ns, a entendre el ritme. Vaig passar després a la natació, i vaig ser campiona d’Espanya fent salts de trampolí. El ballet m’havia format el cos, necessitava moure’m, i vaig anar agafant coses noves, conèixer el ritme del cos amb la música de Txaikovski, Chopin, Mozart, o amb ballarins com Nuréiev, Tamara Thomas, Tamara Toumanova i Ángel Corella, a qui he anat seguint. Segueixo nedant i anant a campionats de Catalunya, m’entreno al CN Barceloneta i també nedo al mar i segueixo esquiant. Abans també havia muntat a cavall, havia fet windsurfing i immersió aquàtica fins a 50 metres. He fet de tot per estar en forma.

I als 49 anys va saltar per primer cop. Com va anar?

Era el somni de la meva vida. Mirava els soldats que saltaven en pel·lícules i volia fer-ho. Jo impartia classes de natació, i el meu fill Eduard, de windsurfing. Un dia em va dir que podria navegar amb windsurf, però que ho féssim de pressa perquè havia d’anar a un curs de paracaigudisme a Empuriabrava. I li vaig dir: “I jo què?” I em va portar amb un instructor que em va deixar saltar. Em van dir que obrís els braços i mirés l’avió. Aleshores no se saltava en tàndem, sinó que es feia sol. Vaig saltar la primera, i en veure aquella posta de sol i el mar vaig pensar: “Ja em puc morir”. Però encara no m’he mort, encara hi soc, tants anys després. En acabar, em van dir que m’havien vist somriure.

L’esport la va ajudar a superar la mort del seu fill Eduard i algunes lesions. Moments durs.

Hi ha gent a qui se li mor un fill i s’ensorra. A mi em deien d’anar a saltar, a esquiar, a nedar… i veure tanta joventut, amics seus que venien, em va fer remuntar. He tingut aquest privilegi. Fa uns 50 anys, mentre feien unes obres a les Glòries, anava de copilot amb una amiga en un 600 i vam tenir un accident. Em vaig quedar sense consciència, i el meu seient i la meva pelvis, esclafats. No portar cinturó em va salvar la vida, però vaig haver d’estar mesos quieta a l’hospital i, després, amb crosses, sense poder fer res. Fins que em van portar a la piscina. No sabia si podria tornar a caminar, però quan vaig entrar a l’aigua vaig fer cara de felicitat i em vaig recuperar.

I fins avui, quants salts suma?

Doncs 937, però no vaig a buscar el 1.000, sinó el 938. A veure si algú em patrocina i em porten a Empuriabrava o a Manresa. Disfruto fent esport, en competicions de freestyle m’inventava coreografies on m’inspirava en el ballet i la natació sincronitzada. Salto d’uns 4.000 metres. Estem un minut en caiguda lliure fent coses, i després ja és cosa d’obrir el paracaigudes. I jo, com que peso poc, m’estic uns quatre minuts caient. Feia arabescos, cames de sincronitzada, tombarelles o caminava, figures lliures que em puntuaven bé als campionats. Em van convidar a saltar a Arizona el 1994, i encara que només vaig superar una francesa, vaig tenir més aplaudiments que els campions. Deien: “La senyora de 60 anys contra nenes de 20”. Aquest i un salt de Finlàndia, on hi havia boscos i llacs, van ser especials. Era molt bonic i senties una gran llibertat. Com va dir Leonardo da Vinci, “una vegada que hagis pujat allà dalt i hagis contemplat la Terra des del cel, cada vegada que miris amunt sabràs que és allà on vols ser”.

Ensenyar a nedar també deu haver sigut gratificant.

Dona molt de gust ensenyar a nedar a gent gran que mai s’ha tirat a l’aigua. Nedar serveix per a la vida, per a qualsevol accident o cosa de la ment. A Sant Quirze Safaja vaig ensenyar a alguns dels fills de l’economista Leopoldo Abadia, entre els quals la Maria, que va quedar-se paralítica per una malaltia. No tenia clar si venir a classe, i vaig dir que me la baixessin. La vam posar a l’aigua amb braçals i, després de veure que s’aguantava, va acabar venint-hi gairebé dues hores cada dia. Mesos després, sense braçals, ja es tirava d’un trampolí. A aquella nena li va salvar la vida allò, i anys després em va convidar al seu casament. Va ser molt gratificant.

stats