Societat 30/06/2015

“M’agradaria tenir una vida normal i parella”

L’Elena és la primera pacient a qui practiquen aquesta tècnica revolucionària

L.b.
3 min
Els doctors de l’Hospital de Sant Pau Joan Molet, Iluminada Corripio i Enric Álvarez, responsables del projecte.

BarcelonaL’Elena estudiava dret, treballava a l’administració, tenia amigues, li agradava viatjar, llegir... La vida normal d’una noia de 22 anys, fins que va aparèixer l’esquizofrènia al seu món. Un episodi estressant, en aquest cas la malaltia del seu pare, va ser el detonant. “Quan estava ingressat a l’hospital, l’Elena va començar a dir que li volien fer mal”, recorda la seva mare. Van ser els primers senyals. A partir d’aquí, els símptomes -deliris i al·lucinacions auditives- es van intensificar els últims cinc anys. La dominava la deixadesa. “No tenia ganes de sortir de casa, ni de dutxar-me, descuidava la higiene personal...” Ho explica la mateixa Elena, ara amb 47 anys, en una consulta de l’Hospital de Sant Pau. Parla en passat. Ella ha sigut la primera pacient amb esquizofrènia al món a qui han aconseguit remetre-li els deliris i les al·lucinacions mitjançant la tècnica d’estimulació cerebral profunda.

L’Elena d’abans de la intervenció es movia per obsessions. Li costava caminar pel carrer perquè tenia la sensació que la miraven i la controlaven. “També sentia que volien fer mal al meu germà”, diu. Durant quasi dos anys li trucava constantment per alertar-lo que el volien matar. “No ho podia evitar. Aquesta sensació ara ha desaparegut”, explica. També han desaparegut les veus. “De tant en tant sento algun soroll...” També hi va haver episodis en què gastava grans quantitats de diners. “Hi ha dues Elenes. Jo en veure-li la cara sé si està bé o malament”, afegeix el seu germà. Durant els períodes d’ansietat caminava amunt i avall pel passadís de casa i menjava molt. Va arribar a pesar 105 quilos.

Ha conviscut més de vint anys amb l’esquizofrènia. Des de fa sis mesos, quan la van operar, la vida li ha canviat. A ella i a la seva família. “Torno a sortir al carrer amb tranquil·litat. M’assec en una terrassa, em prenc el meu cafè, fullejo el diari... Estic més relaxada. Aquests són els canvis més grans que he notat”, diu l’Elena, amb qui ja havien fracassat tots els altres tractaments.

El temps s’ha congelat i ara li agradaria recuperar algunes aficions, com la lectura. Devorava llibres i també mirava pel·lícules. No té accés a internet ni ordinador. La família l’hi ha restringit per seguretat. “He perdut un temps valuós però tant és, perquè ara el que compta és estar bé”, assenyala l’Elena, que, tot i no ser ben bé així perquè no es pot parlar de curació, se sent “curada”. “He estat molt malament, a punt de perdre l’equilibri”, afegeix.

Vol anar a poc a poc, sense pressa. Li agradaria conèixer gent, perfeccionar l’anglès i viatjar. Està il·lusionada pel seu primer viatge en molts anys. Aquest estiu farà un creuer amb la seva mare. “M’agradaria fer una vida normal i fins i tot trobar parella”, diu.

El rebuig social

La intervenció li generava recel. Li feia por que li obrissin el cap per introduir-li uns elèctrodes, però parlar amb el neurocirurgià va ser clau. Només li va demanar una cosa: “No vull que em tallis tots els cabells”. I així ho va fer. Ara no pot dissimular la seva alegria: “No m’imaginava que anés tan bé”. La seva família constata el canvi. “Té més ganes de fer coses”, diu el seu germà.

“Ha sigut un camí d’espines, un calvari”, recorda la seva mare. El més dur ha sigut perdre pel camí algunes amistats. L’Elena s’emociona en recordar-ho. “L’esquizofrènia és una malaltia desconeguda: et rebutgen perquè pensen que estàs malament del cap, però és injust perquè el rebuig fa mal”, lamenta l’Elena. La família ha sigut un puntal. “La meva mare és el meu suport fonamental, i quan estic amb els nebots també em sento bé, són un sol!”, diu l’Elena, que l’únic que vol és fer una vida normal i “curar-se del tot”.

stats