Publicitat
Publicitat

Pare Manel: "Els que ens creiem bons de vegades som molt prepotents"

Perfil Gairebé l'excomuniquen per una biografia en què expressava opinions molt allunyades de l'oficialitat eclesiàstica. Manel Pousa (Granada, 1945) fa més de trenta anys que trepitja els carrers del seu barri ajudant els nens i els joves i visitant presons. És d'aquells capellans que primer solucionen els problemes i després, si hi ha temps i interès, parlen de la fe. També està al capdavant de la Fundació Pare Manel.

Ens trobem un dissabte al migdia. Torna de fer missa a la presó de Brians I. Sempre fa aspecte de cansat i d'haver dormit poc, però al mateix temps sembla propietari d'una energia interna de llarg recorregut que li permet no defallir mai.

Som massa exigents amb els capellans?

El meu gremi és molt variat i hi ha de tot. El capellà ha de respondre a la realitat del seu entorn. Tots tenim molta tendència a criticar els altres. Però sí, sembla que tots els capellans haguem d'ajudar a tothom i la veritat és que estem molt limitats. Quanta gent podem ajudar? De deu demandes n'atens una.

Això deu generar un frustració constant.

Sí, costa molt. Però tenim tendència a confondre el que podem fer amb l'èxit. Hem d'acceptar que som molt limitats i procurar ajudar com més persones millor. En el fons, hi ha un ego que t'impulsa a voler ajudar a tothom. El meu amic Carles Flavià sempre diu que a mi m'agradaria ser més bo que Déu.

Treballes molt amb adolescents.

Sí. L'assignatura que encara tenim més pendent és el jovent de barri, que planteja moltes dificultats i molta demanda. I la resposta que hi donem des del món adult i des de les administracions és que s'han perdut valors i ja no es va a missa i tonteries d'aquestes. El jovent necessita inversió de temps, de paciència, d'oportunitats i reeducació.

I a les presons, què hi fas?

La demanda de les presons, com et pots imaginar, és la material. Per a mi Jesús també atenia les necessitats materials, no només les espirituals. Això no vol dir que no aprofundim en la fe amb aquells que hi estan interessats. A la presó tinc dos grups amb joves d'estudi d'evangeli i comencem des de zero: hi ha tants preceptes i tantes bestieses en nom de la religió que l'embolcall no ens deixa veure el fons del que vol dir realment la fe.

La gent que acaba a la presó s'ho ha buscat?

Jo no justifico el que han fet. Ara mateix vinc de Brians i li he donat un paquet de tabac a un pres. M'ha dit: "Vostè sí que és bo, pare". I jo li he explicat que els diners me'ls ha donat una pobra velleta del barri de Verdum a qui han atracat no sé quantes vegades i que sempre que em veu em dóna "deu eurets per als nanos".

Però…

Però hem de recordar que els mals socials tenen dues direccions: el mal que fa l'individu a la societat i el mal que fem nosaltres a l'individu. I amb això no vull caure en anàlisis fàcils, però jo he vist nens amb 4 anys a la una de la matinada, amb cinc euros, anant a buscar un entrepà per sopar. El tant per cent més gran de la gent que hi ha a la presó és gent pobra. Per alguna cosa deu ser!

Quina de totes les coses que has fet et fa sentir més satisfet?

Que no s'entengui això com a puresa espiritual. Jo poso l'accent en el dia a dia, en l'esforç, sense mirar els resultats. Però el que dóna més esperança és veure els nanos com van creixent. Jo he vist nens que eren fills de pares que han mort de sobredosi o a la presó i els tios avui en dia són treballadors, amb dos o tres fills, i han tirat endavant a la vida.

I tornen per agrair-l'hi?

La gent que se n'ha sortit més és la gent que no he tornat a veure: s'han oblidat del pare Manel i de l'assistent social i de tot aquest tinglado. No ens enganyem, dóna alegria veure algú que se'n surt de la merda. Però a les presons hi ha gent molt tarada i no se'n sortiran: moriran al carrer o fent una malifeta o per la droga. Tant de bo m'equivoqui. Però per a mi té sentit estar amb ells.

Ets bo?

El Carles Flavià diu que sóc bo i no sé per què sóc bo. Jo sóc així perquè m'ho han donat, m'han fet així. Esclar que has de millorar i créixer, però jo hi ha moltes coses que ni me n'adono que les faig. El Flavià explica que a la presó li vaig canviar unes vambes fetes una merda a un pres per les meves, que eren noves. Pero és que jo surto al carrer i no em costa trobar unes vambes. Ho fas perquè t'han parit així! Però crec que els que ens creiem bons de vegades som molt prepotents i provoquem moltes coses.

Com ha quedat la polèmica amb l'arquebisbat? Van estar a punt d'excomunicar-te.

Tota la moguda és una cosa política en contra del meu bisbe. Ens estimem i ens respectem i ell sempre m'ha animat a seguir amb la meva feina. Jo crec que això és un atac contra el bisbe i contra Catalunya. I tothom sap d'on vénen aquests atacs. I no vull dir res més.

Més continguts de