Robert Englund: “Quan em posaven el maquillatge de Freddy Krueger em sentia alliberat”

La fama no li pesa, tot i que l’aturin pel carrer sovint: ¿quin cinèfil no voldria tenir una fotografia seva al costat de Freddy Krueger? Visita Barcelona com a convidat del programa Catalunya Experience, que TV3 estrena el mes que ve. I es mostra tan amable i delicat en el tracte que acabo l’entrevista amb la decepció de no tenir gens ni mica de por que aquella nit se m’aparegui en somnis, disposat a venjar-se d’alguna pregunta impertinent.

El seu pare va ser un dels impulsors dels mítics avions U2 de la Lockheed. Però vostè no va ser cridat als camins de l’enginyeria...

Als Estats Units, tots els nois de la meva generació havíem de ser enginyers, doctors o advocats. Era el que s’esperava de tu. Ara cada cop més gent vol formar part del món de la cultura, però a la meva època això era un secret que guardaves. Però vet aquí que, un estiu, em van enviar a un campament de teatre, per acompanyar -és a dir, vigilar- una amiga de la família, més gran, que volia ser actriu. Doncs bé, jo que pensava que em passaria el dia sense trepitjar l’escenari i que, com a molt, sortiria amb noies més grans i aprendria a embolicar una cigarreta, vaig acabar enduent-me els papers principals: Peter Pan, Aladí, Pinotxo... Tenia 12 anys.

¿Va ser un amor a primera vista, aleshores?

El primer cop que aconsegueixes fer riure et sents com una estrella del rock. T’enganxes. I totes les noies més boniques volen ser actrius, així que quan surts de marxa ho fas amb noies guapes. Va ser després que li vaig agafar respecte a la professió i va acabar esdevenint un art per a mi. Però, si he de ser franc, he d’admetre que al principi actuava només per fer riure i per les noies.

En canvi, se’l reconeix mundialment com un malvat icònic. Quan va deixar de fer comèdia?

Jo feia papers només còmics fins que, cap a finals dels anys setanta, em van començar a demanar que fes de pagesot del sud dels Estats Units, que sovint són els dolents de la pel·lícula. Jo sempre havia fet de bo, però em vaig adonar que podia fer també de malvat.

Com va construir Freddy Krueger?

Hem de recordar que Freddy no existeix: només viu als somnis de la seva víctima. Per tant, ha de ser extravagant i exagerat, sense cap cotilla. Quan em posaven el maquillatge que simula la seva cara cremada em sentia alliberat, no pas condicionat: podia ser gran i ampul·lós. Moure’m com volgués, riure sinistrament, canviar la veu...! L’actuació convencional és molt més mesurada. Aquí podia fer de tot. El primer guant amb urpes, per exemple, pesava molt. I vaig veure que, a mesura que passava el dia, caminava més caigut, com un cowboy. Doncs vaig començar a exagerar això. I he d’admetre, per ser justos, que em vaig deixar influir per la interpretació de Klaus Kinski al seu Nosferatu.

I l’humor?

Ah, l’humor era d’en Wes Craven. I hi era des del principi, tot i que potser el vam dur massa enllà: al final els muntadors s’arrepenjaven massa en els acudits per acabar les seqüències i generar un cert ritme. A la setena part, per sort, vam rectificar i vam tornar a subratllar les parts més fosques.

¿Creu que la crítica ha reconegut prou Wes Craven?

A ell no li agradava el títol de mestre de l’horror. Sovint no s’aprecia que era algú molt intel·ligent i cultivat, una persona llesta i dolça alhora: tot un cavaller. I havia reflexionat molt sobre la importància de la foscor. Pensi que, quan era petit, no el deixaven anar al cinema o mirar la televisió. Tenia uns pares molt estrictes, així que es va passar la vida d’adult redescobrint el cinema: els clàssics de terror, l’experimentació d’Ingmar Bergman, el cinema espanyol de vampirs dels setanta...

Expliqui’m això que es diu que va estar a punt de fer de Han Solo.

Ui, això s’ha inflat molt! A veure, jo era al càsting d’ Apocalypse now. Optava als papers del surfer i del cuiner. Però era massa vell per fer de surfer i massa jove per encarnar el cuiner. Com que llavors estava catxes, i portava un uniforme cenyit de l’exèrcit, em van dir: “Vés a l’altra banda del passadís, que et vegin”. I, durant exactament cinc minuts, van avaluar si podia ser Han Solo a Star Wars. Però no, perquè aleshores volien que el personatge fos una mena de tiet rondinaire. Li havien ofert el paper a Tom Selleck, que no el volia, i no havien trobat encara Harrison Ford. Però jo era massa jove, per fer d’oncle.

Però no va ser una visita improductiva del tot, oi?

Mentre era allà vaig veure la part del guió de Luke Skywalker. I el meu amic Mark Hamill era a casa, al sofà mirant la televisió. El tenia sempre a casa, perquè treballava en un estudi al mateix carrer. Als dos ens encantava Lucas, per American Grafitti. I va fer-me cas quan li vaig dir que es postulés per al paper.

¿Ha pensat a tornar a fer Shakespeares?

Ja vaig demostrar que podia fer-ne durant tota una dècada, als 70. A mi m’agrada el terror i el fantàstic, perquè parlen el llenguatge internacional del cinema i he viatjat per tot el món gràcies a això.