Simon Willis: “Lluitem contra la desigualtat a través de l’emprenedoria”

BarcelonaMichael Young va ser un sociòleg i polític laborista britànic, pioner en l’àmbit de la innovació social, que el 1954 va fundar The Institute for Community Studies. Després de la seva mort, el 2002, la institució es va fusionar amb una altra entitat i es va rebatejar com a The Young Foundation. Simon Willis n’és el director general i fa poc va visitar Barcelona per participar en la jornada que cada any organitza l’Institut d’Innovació Social d’Esade.

¿Com van néixer The Institute for Community Studies i The Young Foundation?

Michael Young va començar a treballar assessorant el govern i va escriure algun dels documents en què es va basar l’estat del benestar del Regne Unit. Llavors va començar a dubtar sobre aquella manera de treballar, perquè creia que els plantejaments de dalt a baix poden perjudicar la gent que han d’ajudar, i va començar a estudiar com funcionava la comunitat en una zona pobra de Londres. A partir d’aquella base es va configurar The Institute for Community Studies, i The Young Foundation ha seguit treballant amb els mateixos principis.

¿Quin objectiu té la fundació i de quina manera ho enfoca?

L’objectiu és lluitar contra la desigualtat i ho fem involucrant la comunitat en el plantejament de les respostes i utilitzant eines com la innovació i l’emprenedoria. Michael Young pensava que l’esquerra havia girat l’esquena a aquestes eines disruptives, que són tan poderoses per al sector privat, i que la dreta havia girat l’esquena a la cohesió social, i que es podien ajuntar les dues coses i utilitzar aquest poder per combatre els problemes socials. The Young Foundation treballa col·laborant en la creació de noves entitats socials o empreses socials, i ja en portem més de 80.

La col·laboració amb empreses pot generar recels. ¿Quins arguments donen als que no ho veuen clar?

Són les empreses les que han de convèncer la gent, comportant-se de manera més responsable, però podem fer-hi diverses coses. Hem de crear un moviment de consumidors que les pressionin perquè facin les coses bé i deixar-los clar que si es prenen seriosament la responsabilitat serà bo per al seu negoci. També necessitem pressió política perquè els governs regulin i intervinguin en alguns casos. No és acceptable que els governs facin el que demanen els bancs. Les escoles de negocis i el moviment de les cooperatives i les empreses socials també poden tenir un rol important.

Es van plantejar no acceptar diners de bancs que hagessin comès delictes. ¿Per què no ho van tirar endavant?

Tots els grans bancs han comès delictes, tots són igual de dolents. Hi ha bancs més petits molt bons i intentem treballar amb ells, però no tenen tants diners per donar. Vam decidir que el més important no era de qui acceptàvem diners, sinó si ens posaven condicions en la manera d’utilitzar-los. Mentre els sembli bé que lluitem contra les desigualtats, fins i tot pressionant aquests mateixos bancs, no hi ha problema. Nosaltres treballem amb moltes empreses, i dins sempre hi trobem gent que vol utilitzar el poder i els recursos de l’empresa per fer coses positives. Això s’ha de potenciar.

Per combatre la desigualtat, ¿el més important és reformar el sistema educatiu?

Jo crec que sí. Sabem que als sis anys ja hi ha una diferència enorme en les habilitats cognitives segons la riquesa de la família. Si intervenim als 12 o als 18 ja és massa tard. Però és una tasca molt difícil. Alguns governs poden pensar que les famílies estan educant malament els seus fills, però seria una idea terrible que els governs intervinguessin dins de les famílies. Hem de crear les condicions perquè els nens tinguin les mateixes oportunitats, i això requereix treballar per canviar el sistema educatiu.

Amb quines mesures?

Part del problema és que la política busca respostes simples i quan vols canviar sistemes complexos, malauradament, la resposta és necessàriament complexa. Calen centenars de mesures. Una de les coses que jo faria és posar quotes en l’accés a la universitat. Al Regne Unit els alumnes d’escoles privades són el 7% del total i quan arriben a la universitat són el 25% o el 30%. Però els nens rics no són més llestos que els nens pobres. I els que van a la universitat, si volen una bona feina, necessitaran un màster. Com que no financem els màsters, qui en té un és perquè els seus pares l’hi poden pagar.

Michael Young es va inventar la paraula meritocràcia. ¿Quin sentit li volia donar?

Quan se la va inventar ni s’imaginava que es pogués acabar utilitzant en sentit positiu. Ell volia alertar que els aristòcrates sabien que la riquesa i el poder eren accidentals, i assumien una responsabilitat cap a la comunitat i que amb una suposada meritocràcia això desapareix. El ric i poderós pensa que tot és cosa seva, que ha arribat a dalt de tot perquè és intel·ligent i treballador, i que no s’ha de preocupar pels altres perquè no han treballat tant com ell. Aquesta gent és perillosa perquè no té límits. Realment es creuen millors, però no ho són, només han tingut sort.