Publicitat
Publicitat

Teranyines

PLOU A MONTFULLÀ. En Josep canvia les cordes de la Telecaster. Cada dia tenim el repertori més definit, tot i que es fa difícil tancar la llista de 30 cançons. En Cuco creu que les acabarem tocant totes 45 i en Pep, el bateria, se'l mira amb els ulls ben oberts mentre es treu la samarreta amarada de suor. En Xarim està distret. Unes petites aranyes blanques han fet niu a la càpsula del seu micro. Les espanta però elles tornen a casa. Es pengen d'un fil i es balancegen davant seu al ritme de la música. Fa 20 anys assajàvem al primer pis. Ara que les vaques ja no hi són, aprofitem per fer-ho a les quadres, amb els aràcnids. Molt millor que les rates que omplien el fals sostre de l'antic local. Com que no podíem accedir-hi sense desmuntar-ho tot, hi anàvem tirant verí i les rates anaven morint fora del nostre abast. Potser per això vam plegar fa 10 anys. Cada dia es feia més difícil treballar amb aquella fortor.

LA IAIA QUIMETA va morir després de 102 anys de fort caràcter. Era també molt prudent, amb aquella discreció de qui ha vist com una guerra li esguerrava la vida i la deixava sola i sense recursos amb quatre fills petits. Una de les darreres vegades que la vaig anar a veure va ser el famós 14-M en què ZP va guanyar les seves primeres eleccions. Em va sobtar no trobar-la a casa i vaig enfilar el carrer Major de Sarrià de Ter amb l'esperança de veure-la. Quan vaig ser a l'alçada de l'ajuntament la veu de la Quimeta em va arribar des de l'altre costat de carrer. Sortia de votar amb la seva cadira de rodes. "Al del bigoti no, que les guerres mai són bones", em cridava. No vaig gosar dir-li que no podia dir allò en un dia d'eleccions a la porta d'un col·legi electoral.

Recordo el seu pot de galetes de pasta fullada i aquell forat negre que havíem de fer servir si teníem ganes de pixar o anar de ventre. També recordo el tatarit que em va fotre un diumenge que vam visitar-la i que vaig perseguir una aranya amb males intencions. "No la matis, que les aranyes porten diners".

ELS CONTRACTES se solen tancar en una taula ben parada. Era la meva primera gira en solitari després de la dissolució dels Sopa i seia al davant del responsable de la nova oficina de contractació. Mentre l'escoltava i esperàvem el primer plat em vaig veure una aranya al braç. La vaig deixar córrer una estona i al final li vaig posar un dit al davant: de seguida va pujar-hi. Després de jugar una estona la vaig deixar sobre les estovalles i just quan vaig començar a parlar de la iaia Quimeta el nou mànager va planxar l'aràcnid amb la mà oberta. Em vaig quedar mut.

Un parell d'hores abans del darrer concert d'aquella temporada, els músics es van negar a sortir a l'escenari fins que cobressin els sous pendents. Érem al Mercat de Música Viva de Vic i el concert es retransmetia per televisió. Mitja hora abans del concert van arribar uns sobres per a cadascun dels músics i vam poder actuar. A mi em va costar molt més temps aconseguir el meu sobre. Evidentment, vaig canviar de mànager, però la cosa no va anar millor. Encara espero cobrar la segona temporada, després de sis anys. I mira que l'aranya era petita. PACO IBÁÑEZ era en una taula rodona a la UPF en la qual jo també participava. No em pregunteu qui més hi havia. Jo només tenia ulls i orelles per a ell. L'admiro des que vaig veure'l en un concert a Girona quan jo era un pèsol. Per això em va saber greu quan em va retreure les influències anglosaxones de la meva generació. Un no tria ser fill del seu temps. Els francesos també van estendre la seva teranyina imperial en el seu moment. Comprenc, però, el seu sentiment. Els anglosaxons van legitimar la dictadura franquista i van condemnar als exiliats al desterrament de per vida.

Després del debat vam anar tots dos a prendre una cervesa en una terrassa de la rambla de Catalunya. Jo estava més que content, emocionat, quan una senyora se'm va acostar i em va dir si em podia estar ben quiet un moment. Feia cara d'espant. Vaig obeir-la i amb un diari plegat em va ventar un cop al cap. L'aranya de grans dimensions que tenia sobre els cabells va sortir volant. Recordo els ulls oberts del Paco mentre em preguntava si això em passava gaire sovint. Vaig donar les gràcies a la senyora i no hi vaig donar més importància. Al cap d'un parell de dies llegia a la premsa que els Mossos buscaven una taràntula en una sabateria de la rambla de Catalunya.

EL BUROFAX que m'arriba ara mateix em diu que no podem enregistrar els concerts del Sant Jordi ni transmetre'ls per televisió. És molt possible que la gent només ens pugui veure als escenaris i no quedi cap constància sonora ni visual del 25è aniversari de Sopa de Cabra. La teranyina pot ser un parany en el qual quedem atrapats i exposats al botxí, o bé una xarxa que es pot obrir i anar-se estenent.

Més continguts de