Última hora: ha arribat el rossinyol

Barcelona“Estan arribant”, em diu aquest home. I ràpidament em poso a escriure-ho, perquè em sembla que els ho haig de fer saber. Estan arribant. Fa uns dies que va arribar el rossinyol mascle i ara comencen a arribar les femelles. Aquest senyor que m’ho anuncia, i que es passa els dies i les nits a l’aguait, esperant de sentir la piuladissa, es diu Jofre Morte i Piferrer. Viu a sota de la torre de Collserola i es dedica al so. Va perdre l’olfacte per un cop al cap i qui sap si, de resultes d’això, té les orelles tan amatents i educades. Sonoritza el piromusical de la Mercè i les misses de la catedral de Barcelona. Però, sobretot, es dedica a escoltar els ocells.

“La femella sempre arriba més tard i ara s’ha començat a sentir”, em diu. “Els mascles ja fa dies que se senten. Només que surtis a fora a la muntanya els percebràs. I saps per què? Perquè el rossinyol és dels pocs ocells que canten també de nit. N’he apuntat el dia d’arribada dels últims anys. Cada any arriba entre el 12 i el 20. Aquest any ha arribat el 22. L’he sentit al vespre, per primer cop, però altres anys l’he sentit al matí. No, no em passo tota la nit escoltant... Sóc al llit però a l’aguait. Qui viu la natura sap que al vespre, al bosc, es crea un silenci. Algun gamarús i para de comptar. És l’únic que pots sentir a la nit. I saps per què? Perquè a la majoria de les bestioles si a la nit no són a lloc els va la vida. Les bèsties que van a la caça se les mengen. Llavors, de cop i volta aquest silenci es trenca un dia. I vol dir que el rossinyol ja ha arribat. Tothom dorm però aquest és l’únic ocell que canta les 24 hores. Quan arriba no para de cantar. Pel territori. Perquè no s’hi posi un altre, perquè controlen la zona que necessiten per menjar. Com els humans en una altra època”.

Un ocell tardà

M’explica que el rossinyol és dels ocells més tardans. Que les orenetes arriben abans. Vénen del Senegal, Ghana, del Sud del Sàhara. “De fet, la cançó diu «Rossinyol que vas a França» però a França no hi va. A l’Àfrica és on té els quarters d’hivern. I viatgen sols, no pas en estol. Viatgen d’un en un, no són gregaris. Et poden fer 700 quilòmetres en un sol dia. Pesen vint grams però pel camí potser en perdran dos”.

Quan arriben aquí, s’aparellen. Un cop per temporada. “De fet, els humans som els únics que tenim sexe tota l’estona, sempre que volem”, fa. Un cop aquí, el mascle prepara el niu per quan arribi ella, la femella. “On? Doncs a les bardisses. Fan niu gairebé a terra. A uns vuitanta centímetres d’alçada, no pas més. Sempre ens imaginem un arbre, oi? O un campanar. Però aquests no. El rossinyol busca bardissa. La bardissa el protegeix dels depredadors”. El viatge d’anada cap aquí, doncs, el fan separats. Però el retorn, el fan en família.

“A tu et pregunten per un peix i no et pregunten quants anys té. No dius si un peix és vell o no ho és, oi? Per què? Perquè la seva vida depèn del fet que no se’l mengi ningú. El rossinyol viuria molts anys, però morirà per accident, perquè aquests viatges són l’hòstia”.

El mascle canta, la femella piula. “Quan ella arriba notes un canvi en el cant. És un cant intermitent, definit, que va pujant més cap a l’agut. Quan veu la femella, flipa. I el cant es torna més agut, més aiguat, llarg i extens”.

Hi ha aquell conte del rossinyol de l’emperador. El té en una gàbia perquè canta molt bé. Però no se’n tenen en gàbies, aquí, com les caderneres. “Et diré per què”, fa en Jofre. “Perquè menja cucs. Gràcies a això no l’engabiem, perquè és molt difícil d’alimentar. La cadernera, en canvi, és molt fàcil d’alimentar”.

Em diu que aquest any n’hi ha poca densitat, aquí. Que té un amic a Garriguella que li ha dit que allà n’hi deuen haver vint per hectàrea. “Però aquí no, aquest any. A Vallvidrera no”. I s’atura un moment i para l’orella. “Sí, sí. Ja són aquí, ja són aquí. Les femelles ja han arribat”, repeteix. Un any més.

El Dia Mundial de les Aus Migratòries, ahir

Denunciar la caça, la captura i el comerç il·legal de les aus migratòries. Aquest és el missatge que va abanderar aquest any el dia mundial d’aquesta espècie, que es va celebrar ahir. En els últims 30 anys, el nombre d’aus migratòries que acudeixen anualment a Europa ha baixat dràsticament, segons BirdLife International, que assegura que hi ha 400 milions d’aus menys. A més, la federació assegura que una de cada deu espècies que cobreixen la ruta entre l’Àfrica i Euràsia està amenaçada.