Publicitat
Publicitat

FOTO CONTE

El meu amic invisible

T'agrada aquesta foto? Me la va fer el meu amic invisible. Quan vivíem a Peshawar no tenia cap amic invisible. No m'agrada, Peshawar. Hi ha molta gent, vénen de tot arreu, parlen llengües que no conec. Quan van explotar aquells cotxes bomba, ens en vam anar. Va ser a prop de casa. Un dels que va morir, el coneixia de vista. Era un botiguer del barri. Tenia mal humor, no em queia bé, però tampoc calia matar-lo com a un gos, enmig del carrer. El meu pare va dir que aquí a Abbottabad ja trobaríem feina. Hi té un germà, per això vam venir.

Vaig deixar l'escola. Ja m'està bé. Prefereixo fer de pastor. El meu oncle ens ha deixat terres i un ramat de cinquanta-set xais que el pare em deixa pasturar a mi sol. Bé, sol no. Som dos, en Khushal i jo. En Khushal és el meu cosí i el meu amic. Si mires bé la foto, el veuràs dret darrere del ramat, amb els braços plegats. Jo estic aquí al davant, rebolcant-me per terra.

Fins al maig, Abbottabad era un lloc molt tranquil. Podies pasturar per tot arreu i no passava res, sempre que no t'acostessis a l'acadèmia militar. Bé, hi havia un altre lloc on era millor no acostar-se: a cal Llarg. Jo no l'havia vist mai, el Llarg. En Khushal sí, i hi va parlar i tot, o si més no ho deia, perquè és una mica mentider. Segons en Khushal, el Llarg li va dir que vigilés amb els dimonis. Cal Llarg és com un castell, i sempre hi havia homes armats que vigilaven per si venien els dimonis.

El meu amic invisible anava vestit com un paixtu i parlava paixtu, però no actuava com un paixtu. L'únic que volia era que el deixés amagar entre el ramat per acostar-se a cal Llarg a fer fotos. Si li preguntava per què, em donava un tros de xocolata.

-Ets un dimoni? -li vaig preguntar un dia.

-No. Sóc el teu amic invisible. Només em pots veure tu.

No era veritat, perquè en Khushal també el podia veure. I si no el veia ningú més no era perquè fos invisible, sinó perquè s'amagava entre els xais. Però jo feia veure que el creia.

El meu amic invisible em va preguntar si jo era un bon pakistanès. Li vaig dir que esclar que sí, i que m'agrada molt la nostra bandera perquè sembla que cau una estrella i que la lluna la cull. Ell em va dir que el que feia ell era bo per al Pakistan i per al món.

Un dia, a la matinada, ens va despertar el soroll d'un helicòpter. Després vam sentir trets i explosions. De seguida vaig pensar que els dimonis atacaven cal Llarg. El pare no em va deixar sortir, però. L'endemà tot era ple de militars. Els dimonis havien mort el Llarg, se l'havien endut i l'havien llançat al mar.

El meu amic invisible no ha tornat més, però tinc aquesta foto que ens va fer a en Khushal i a mi. M'agrada molt perquè és l'única foto que tinc on se'm veu. A la paret de casa n'hi ha una de Zarine Khan, que és una paixtu molt guapa que fa pel·lícules a l'Índia. M'agrada molt la foto de Zarine Khan, però encara m'agrada més la que em va fer el meu amic invisible (l'anomeno així encara que sé que no ho era). Només em sap greu no haver mirat cap a la càmera quan la va tirar perquè no se'm veu gaire la cara. També m'estimaria més que en Khushal hagués estat més a prop, perquè no se'l veu gaire bé.

El meu amic invisible va fer la foto el dia abans que els dimonis entressin a cal Llarg. Va ser l'última vegada que el vaig veure. Em va dir que em deixaria un regal sota una pedra, a prop del camí, perquè l'havia ajudat molt i així havia ajudat el món. L'endemà hi vaig trobar la foto, per això em sembla que no era un dimoni, perquè els dimonis sempre diuen mentides.

Més continguts de