Publicitat
Publicitat

ORQUESTRA PHILHARMONIA L'AUDITORI (BARCELONA) 3 DE FEBRER ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL VALLÈS PALAU DE LA MÚSICA 5 DE FEBRER CròNica Gènere

Feia temps que la Simfònica del Vallès no feia un concert tan rodó

El públic aplaudeix l'Orquestra Philharmonia i l'Orquestra Simfònica del Vallès

L'elecció d'una sala adient per a la música que es programa és clau per assegurar l'èxit d'un concert. Al desembre, la Philharmonia -sempre una gran orquestra, tot i la crisi que tenalla les formacions londinenques- va actuar al Palau amb Vladimir Ashkenazy i un programa de Rakhmàninov, i dos mesos després torna a Barcelona, convidada per Ibercamera, per fer, aquest cop a L'Auditori, més música russa: el Concert per a violí núm. 1, en la menor, op. 77 de Xostakóvitx i la Simfonia Manfred, en si menor, op. 58 de Txaikovski. I sent la mateixa orquestra, va sonar molt millor a L'Auditori. Les causes? Primera: les condicions acústiques van permetre apreciar la potència i el refinament orquestral en la mesura justa. Segona: l'acústica va sempre lligada al repertori escollit, òptim en aquest cas perquè lluís la brillantor del conjunt.

El jove violinista armeni Serguei Khatxàtrian (1985) té una maduresa sorprenent, toca de meravella, no busca l'aplaudiment fàcil ni en els passatges més diabòlics i va directe al cor expressiu de la partitura. Va tocar una versió del Concert núm. 1 de Xostakóvitx memorable, gràcies també al savi ofici de Dimitri Kitajenko (1940), un dels últims representants d'una escola russa ja en vies d'extinció. Les comparacions -ja se sap- són odioses, però és que al desembre, a la mateixa sala i amb un molt bon director, Víctor Pablo Pérez, vam escoltar l'OBC tocant la mateixa obra, la poc freqüent Simfonia Manfred i, sincerament, no hi ha color. Quina enveja! La tasca de Rubén Giménez com a director titular de l' Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) està donant molt bons fruits. La qualitat del conjunt va en augment i creix de forma palpable l'autoestima i l'entrega dels músics a cada concert. A tot això hi contribueix, sens dubte, l'encert en l'elecció -dins dels limitats recursos econòmics de la formació vallesana- de bons directors convidats i de músics capaços d'elevar el rendiment orquestral per damunt de la mitjana. I en aquest sentit, el retorn del director burgalès Víctor Pablo Pérez, titular de la Simfònica de Galícia, ha tingut uns efectes miraculosos.

Feia mol t temps que l'OSV no feia un concert tan rodó. Encert en l'elecció del programa, amb dues obres, la Simfonia núm. 6, en re major, Le matin de Franz Joseph Haydn i la Simfonia núm. 4, en re menor, op. 120 de Robert Schumann, una estimulant combinació de la claredat del classicisme vienès i el vigor i la plenitud sonora del romanticisme alemany. Es van lluir en l'encantadora obra de Haydn els primers faristols de l'orquestra, amb destacades intervencions de la concertino Mirela Lico i el violoncel solista Romain Boyer, en els deliciosos passatges que remeten al més refinat estil galant. L'orquestra va sonar amb lleugeresa i elegància. El llistó de la qualitat va pujar encara més en la Quarta de Schumann, amb una direcció de Víctor Pablo Pérez de traç superb, molt assenyada i eficaç en l'elecció dels tempi més adequats. Un molt bon concert, dels millors de la temporada, que va ser llargam ent aplaudit pel públic.

Més continguts de