Publicitat
Publicitat

RECERCA CIENTÍFICA

Els 400 científics que no són una “llegenda urbana”

Una iniciativa a les xarxes respon al ministre Wert i al director del CSIC que la fuga de cervells és real

Altre cop una frase desafortunada, pronunciada per dos dels màxims responsables de la recerca a Espanya, ha escalfat els ànims d’aquells a qui, en principi, haurien d’haver reconfortat. Primer va ser el president del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), Emilio Lora-Tamayo, que dirigeix una institució que engloba 11.000 investigadors. La sortida de professionals a altres països per la suposada caiguda dels recursos econòmics i la falta de perspectives és, segons el seu parer, una “llegenda urbana exagerada”. Ho va dir el 24 de novembre, durant l’acte de celebració dels 75 anys del CSIC, on també va lloar les virtuts de la mobilitat internacional i va descartar que existís cap fuga de cervells. El ministre d’Educació, José Ignacio Wert, no va poder estar-se d’aprofundir en aquesta teoria i, dues setmanes després, va afirmar que aquesta emigració de professionals altament qualificats en realitat està “sobredimensionada”. Tot i que el ministre va reconèixer que s’havia produït una reducció en els recursos assignats per a recerca a Espanya, va insistir que entre la fuga de cervells i la mobilitat internacional hi ha una “confusió” i, més enllà d’això, va atrevir-se a donar una dada: només 13 científics sobre una base de diversos milers han deixat la seva plaça per anar-se’n a treballar en organismes estrangers.

Resposta fulminant

La resposta no s’ha fet esperar i, a hores d’ara, uns 400 científics de tot l’Estat han respost a la crida que va fer el 8 de desembre l’Associació per a l’Avenç de la Ciència i la Tecnologia a Espanya (AACTE), en què demanava als investigadors d’arreu del món que es fotografiessin amb un missatge de denúncia ben clar: “Jo també sóc una llegenda urbana”. El president de l’entitat, Luis Santamaría, que és científic titular del CSIC i treballa a l’estació biològica de Doñana, explica a l’ARA que després de sentir les paraules de Wert i de Lora-Tamayo van pensar que havien de fer alguna cosa per visualitzar tots els investigadors que han hagut de marxar fora. És impossible saber quants científics han fet les maletes en els últims anys, igual que milers de joves sense futur, però el cas d’aquells que s’han format durant més anys del que és habitual és especialment sagnant, atesa la pèrdua de recursos invertits que representen.

“El ministeri mai ha aportat dades de la gent que està marxant”, evidencia Santamaría. No es tracta d’estades en centres estrangers per completar la formació o fer un postdoctorat, situacions que tothom entén que són positives; es tracta de personal que tenia feina a Espanya i que ha marxat per la crisi, amb la sensació que difícilment podran tornar. Frases com les de Lora-Tamayo “desmoralitzen” i per això la iniciativa, més que respondre a una ofensa, pretén fer veure als expatriats que no estan sols.

El canvi de cicle

Amb l’arribada al poder de José Luis Rodríguez Zapatero va iniciar-se un “cicle inversor” considerable i molta gent va creure que, per fi, Espanya donaria suport a la recerca, resumeix Santamaría. Però amb la crisi, ja durant el govern del PSOE, el finançament va començar a caure, i després de la victòria del PP la situació s’ha convertit en insostenible. “S’ha tractat els investigadors com si fossin delinqüents que roben diners públics, i els investigadors cada cop han de destinar més temps a justificar el que gasten en comptes de fer la seva feina”, denuncia.

Santamaría xifra la caiguda de la inversió en ciència en prop d’un 40%. A més a més, bona part dels diners són crèdits empresarials que, en gran mesura, mai s’arriben a demanar ni a gastar. La despesa de personal en organismes públics de recerca ha caigut un 7% entre el 2008 i el 2014 i, pel que fa al CSIC, la plantilla té ara 2.000 treballadors menys. El pressupost anual d’aquest organisme es d’uns 600 milions, una xifra que Santamaría relaciona amb una altra dada: la indemnització de 1.350 milions pel magatzem Castor.

Què es pot fer davant d’aquest problema? L’AACTE creu que la recepta passa per un canvi radical en el sistema de finançament de la ciència. Per exemple, caldria una anàlisi objectiva de les prioritats i fortaleses de cada centre per finançar-los en funció de la seva competitivitat, crear “urgentment” un fons per rescatar investigadors emigrats, per exemple mitjançant el programa Ramón y Cajal -àmpliament retallat per l’executiu de Mariano Rajoy- i, a més a més, reduir la burocràcia, despolititzar els llocs directius i evitar l’endogàmia dins dels centres. A grans trets, segons Santamaría, tot el contrari del que s’està fent en els últims anys. En definitiva, no considerar la ciència com una despesa que calgui minimitzar, sinó com la palanca que pot permetre sortir millor de la crisi.

Mentrestant -malgrat que els investigadors espanyols són tan productius com els seus col·legues europeus-, segons Santamaría, “Alemanya està encantada amb la crisi” i ha creat un programa per fitxar investigadors de fora. Afirmar, doncs, que són una “llegenda urbana exagerada” allunya encara més la possibilitat que algun dia puguin tornar, perquè ni tan sols se’n reconeix l’existència.

Més continguts de