Per què ens sentim culpables quan mor un ésser estimat?

Barcelona"La culpabilitat és, probablement, la companya més dolorosa de la mort". La frase no és de cap filòsof, sinó de Coco Chanel, la modista convertida en icona de la moda del segle XX. En realitat, no cal ser cap filòsof per entendre els complexos i contradictoris sentiments que experimentem quan es mor una persona estimada. Només cal passar per aquesta situació. El sentiment de culpa fa encara més difícil el procés de superar una pèrdua però, per dolorós que resulti, és una part natural i inevitable del procés del dol. Ara bé, per què ens sentim culpables? I què podem fer per mitigar aquest sentiment?

La culpabilitat és una de les sensacions més desconcertants que experimentem quan es mor una persona estimada. No sembla tenir cap sentit, no hi ha explicació lògica, tothom ens diu que no ens hauríem de sentir així… però el sentiment arriba i s'instal·la. Potser racionalment tenim clar que és absurd, que hem fet tot el que era a les nostres mans, però les emocions no responen a raonaments lògics. Ens repetim que no hi ha motius objectius per sentir-nos culpables… però ens hi sentim de totes maneres.

La constatació que ens sentim culpables pot arribar en forma de dubtes sobre si hem actuat de manera correcta. Per exemple, si hi ha un diagnòstic terminal podem lamentar no haver parat atenció als símptomes, no haver anat al metge abans, no haver demanat una segona opinió, un tractament alternatiu… Si la mort arriba de manera ràpida i inesperada podem dubtar de si havíem tingut cura d'aquella persona, si vam fer tot el possible perquè estigués ben atesa. Vam fer les preguntes que havíem de fer als metges? Vam informar-nos bé sobre les conseqüències d'un determinat tractament?

Motius per sentir-nos culpables

És molt difícil no haver-nos enfadat o haver ferit en alguna ocasió una persona propera a nosaltres. Quan aquella persona es mor ens penedim d'algunes de les coses que hem fet o hem dit. Altres sentiments de culpa són encara més complicats. Tot i el dolor que experimenten, molta gent se sent malament si tenen una sensació d'alleugeriment, lògica en el cas de malalties llargues i complicades. Qui ha passat molt de temps cuidant a algú, o patint les conseqüències d'un procés de malaltia difícil com el d'alguns càncers o processos degeneratius, se sent de sobte alliberat de la pressió i la tensió i aquest alliberament pot venir acompanyat d'una onada de culpabilitat. Moltes persones se senten culpables quan el seu company mor i elles continuen vives. També són complicats els sentiments dels que són conscients que no van fer prou per l'altra persona quan era viva, i ara veuen que és tard. Finalment, ens podem sentir culpables de rebre els diners d'una herència.

Diferents possibilitats, però un mateix sentiment: culpa. Un sentiment perillós i molt destructiu… però perfectament natural. Sempre busquem respostes a tot el que ens passa, volem explicacions, volem saber el per què de les coses. Les persones busquem i necessitem ordre, no acceptem la idea que la vida és plena de casualitats, que el món és caòtic, que pot no tenir sentit. Quan es mor algú proper mirem enrere i, inevitablement, repassem situacions, moments, paraules, actes… Jutgem els nostres actes, el que vam fer i el que no, i ens preguntem què hauria passat si haguéssim actuat de manera diferent. "I si hagués…?". És una pregunta que arriba, tard o d'hora, després d'una mort. Si hagués fet allò o hagués deixat de fer allò altre, si hagués dit o hagués callat…

Un procés positiu

Tot i que és dolorós, el sentiment de culpa no només és natural, sinó que, ben encarrilat, pot resultar positiu. És natural perquè forma part del procés del dol. I pot resultar positiu perquè ens pot ajudar a millorar com a persones. El més normal és que, si examinem els fets de manera objectiva, arribem a la conclusió que vam actuar correctament, guiats per la informació de què disposàvem en cada moment; i que, féssim el féssim, el resultat final seria el mateix. Però si després d'examinar de manera racional els fets arribem a la conclusió que el nostre comportament no va ser l'adequat, la culpa ens dóna la possibilitat d'aprendre dels errors i canviar, tot oferint-nos la possibilitat d'actuar de manera diferent en el futur.

El problema arriba quan aquest sentiment de culpa, natural i habitual, es perllonga en el temps, es cronifica. Podem actuar d'una altra manera en el futur però és impossible canviar el passat. Tant si la culpa és lògica (perquè realment podríem haver fet que les coses fossin diferents) com del tot il·lògica (perquè féssim el que féssim no hauríem aconseguit canviar res), cal reconèixer-la i acceptar-la. Si no ho fem arrossegarem aquesta sensació de culpabilitat durant anys i, fins i tot si no som conscients del sentiment, en pagarem les conseqüències: episodis d'angoixa, migranyes, infelicitat, depressió. És per això que és important superar la culpa. I hi ha diferents passos que ens poden ajudar a aconseguir-ho:

1. Acceptar que ens sentim culpables, per molt xocant i dolorós que ens resulti.
2. Entendre que la culpa és part del procés natural del dol.
3. Preguntar-nos què és el que ens fa sentir malament.
4. Parlar amb algú. Si ho fem, ordenarem els nostres pensaments i ens resultarà més fàcil saber per què ens sentim culpables.
5. Veure si no som massa exigents amb nosaltres mateixos: potser les nostres expectatives eren massa elevades. Som humans i no tot és a les nostres mans, no arribem a tot arreu, no podem estar sempre disponibles.
6. Ens sentim culpables perquè ens turmenten les coses que hem fet malament, però és important recordar totes les que vam fer bé, tot el que vam donar, els bons moments, els detalls, els gestos…
7. Intentar ser racionals, i entendre que no sempre hi ha resposta a totes les preguntes, que hi ha coses inevitables, i que allò que està fet no es pot desfer.
8. Entendre que és normal sentir-nos alleugerits en alguns casos. Cuidar algú és físicament i emocionalment molt cansat, i és lògic experimentar una sensació de tranquil·litat, de llibertat, quan aquesta responsabilitat acaba.
9. Si arribem a la conclusió que realment hem actuat de manera incorrecta, perdonar-nos a nosaltres mateixos i aprendre dels errors comesos per tal de no repetir-los en en futur.
10. Si, tot i els esforços, la culpa no desapareix, buscar l'ajuda d'un professional que miri de contextualitzar els nostres sentiments i buscar una sortida a la situació.