Publicitat
Publicitat

Després de quatre dècades, el 'heavy' ha demostrat ser un gènere viu i a prova de modes

Les edats del 'metal' indestructible

El heavy metal és pura energia. No es pot destruir, i es transforma. Potser és aquesta indestructibilitat la que li ha fet agafar la mala fama de ser el gènere rock menys evolucionista. Si es pren com a any zero la publicació del primer disc de Black Sabbath, el 1970, és evident que el gènere ja té més de 40 anys de vida. Ja sigui com a estil punter o com a corrent subterrani, el heavy no desapareix mai.

Ja no és habitual als mitjans de comunicació, però el metal encara és capaç de demostracions de poder com la d'avui a Badalona, on la tríada de clàssics inoxidables formada per Judas Priest, Motörhead i Saxon omplirà el Pavelló Olímpic. Quina és l'essència de la seva immortalitat?

Un gènere fora de la indústria

L'antropòleg i periodista Ian Christe, autor d' El sonido de la bestia (Robinbook) -monumental estudi sobre l'essència i evolució del gènere-, és una de les veus més autoritzades del món per analitzar el fenomen. Segons explica a l'ARA, la clau de la resistència del metal a modes i canvis de la indústria musical és que "no és un producte de la mateixa indústria". Les actituds i la música, reflexiona Christe, "surten de bandes i fans, i passen de generació en generació". Els vídeos i les lletres són indigestos per als mitjans generalistes, però a la llarga això fa que "les xarxes d'origen casolà del metal sobrevisquin". Jordi Meya, director de la revista RockZone , no el contradiu, però afegeix que, amb una base que barreja "rebel·lia i fantasia, el metal ha sabut adaptar-se, incorporar noves tendències i evolucionar". Si el gènere fos tan immobilista com sostenen alguns, "no hauria pogut anar captant nous seguidors com ho ha fet", sentencia.

A més d'atreure seguidors, el seu poder rau en la manera de conservar-los, amarant-los d'un fanatisme impermeable a l'edat adulta. Per Meya, aquesta capacitat d'atracció existeix perquè "la gent comença a escoltar metal de jove, com una reafirmació, i això crea un vincle emocional molt més fort que mirar la MTV".

Punts forts i febles

Múltiples generacions s'han aferrat a l'estereotip del mascle alfa de guitarra i puny alçat. Segons Christe, aquesta construcció d'identitat, lluny d'afeblir-se, torna amb formes noves. "El hip-hop ha perdut el seu poder com a motor identitari juvenil. I la joventut, alletada amb videojocs com Guitar Hero, ha redescobert el heavy dels 80, amb bandes com Anthrax. Fins i tot els fans del rap porten cinturons de tatxes estil Judas Priest! És estrany!", diu.

Meya té una explicació: "L'accés a la música és tan fàcil que la gent escolta molts estils diferents. I el públic jove té una mentalitat més oberta i potser no és tan sectari". Per Christe, aquest canvi es deu al fet que les noves generacions, "després de tants anys de música d'ordinador tornen a estar interessades en els instruments musicals reals".

Un bon baròmetre per mesurar la salut del metal , diu Christe, és anar a un concert d'Iron Maiden: "Els vaig veure a l'Argentina no fa gaire i hi havia 60.000 persones. És increïble la influència que encara té el gènere". Aquests són els punts forts. El principal punt feble és que les patums encara són músics que van viure el seu millor moment fa tres dècades. I si els Judas Priest encara són fiables en directe, cada cop seran més habituals espectacles lamentables. Com el d'Ozzy Osbourne el juny passat a Vitòria, on l'abans mestre de l'aberració escènica no va aguantar la veu ni durant tres cançons. "Hi ha gent irreemplaçable", reposa Christe. Meya vaticina que sorgiran nous ídols, perquè "tota generació necessita els seus propis referents". I ja està passant. Grups com els nord-americans Mastodon estan portant l'estil a noves quotes d'agressivitat i tècnica.

Revolució 'heavy' al Pròxim Orient

El que sí que sembla que ja no té marxa enrere és la posició marginal del metal als mitjans de comunicació. I més que preguntar-nos si pot tornar a tenir preeminència mediàtica, segons Christe la pregunta que cal fer és si "els mitjans tornaran a tenir la importància d'abans davant l'ull públic". L'antropòleg fa una afirmació agosarada: "El món s'ha inclinat cap a una manera de pensar pròpia del heavy metal . Es fan servir les xarxes socials per intercanviar música entre particulars, mentre que els mitjans clàssics fracassen".

Un altre factor pot afavorir que el metal torni a assolir rellevància social: l'auge en el món àrab i el sud-est asiàtic. Després de l'èxit mundial del documental Heavy metal in Baghdad (2007) de Suroosh Alvi i Eddy Moretti -l'epopeia de la banda Acrassicauda durant la guerra de l'Iraq- l'historiador i metalhead Mark Levine va escriure el llibre Heavy Metal Islam , on defensa que "al Pròxim Orient la meitat de la població té menys de 25 anys i el gènere té un potencial increïble". Són gent, explica Levine, que "posa en perill la seva vida per assistir a concerts amb samarretes d'Iron Maiden i vel".

L'exemple més clar és a l'Iran, on, segons Levine, el règim tem el metal pel seu potencial com a catalitzador de la insatisfacció juvenil. Només cal llegir el manifest de Tarantist, la banda més popular del país: "El metal és la nostra religió. No és entreteniment, és el nostre dolor i també l'antídot contra la hipocresia religiosa que ens injecten des que naixem". Metal contra mul·làs! Christe afegeix que "el metal atrau personalitats molt fortes i políticament en pols extrems". Però "no voldria ser part d'un règim que s'hagi d'enfrontar a una revolució metàl·lica", afegeix sorneguer.

Més continguts de