La tristesa és més contagiosa que la felicitat

BarcelonaA tots ens agrada estar al costat de gent contenta, feliç. I ens agrada molt menys –o ho evitem directament— estar al costat de persones tristes i infelices. Els humans tenim una enorme capacitat de relacionar-nos amb l’entorn, per mimetitzar i empatitzar. Diu la saviesa popular que les emocions s'encomanen, que és impossible no sentir-se bé al costat d’algú que està content, que el riure es contagiós, que la felicitat es transmet… i que la tristesa també. Però, segons els estudis, no es transmeten a la mateixa velocitat: la tristesa viatja molt més de pressa que la felicitat.

El sentit comú sembla indicar que si ens envoltem de gent feliç ens sentirem millor i que, al contrari, si el nostre cercle de relacions el formen persones amb tendència a veure la vida de forma negativa acabarem compartint aquest estat d'ànim pessimista. Com més amics feliços tinguem més feliços serem, i com més infeliços siguin els nostres amics més infeliços ens sentirem nosaltres. Per què?

Contagi emocional

El procés pel qual ens deixem influir –i influïm– els que estan al nostre voltant es coneix amb el nom de 'contagi emocional'. Es produeix gràcies al treball de les neurones mirall, que s'activen quan, de manera inconscient, repetim allò que veiem fer a una altra persona. Si algú fa un gest de manera repetida, la neurona mirall ens impulsa a fer el mateix gest. Aquest és el motiu pel qual un nen treu la llengua quan traiem la llengua, o pel qual el plor d'un nadó acaba fent que plorin els nadons que són a prop.

Però les neurones mirall no només treballen en el terreny dels gestos físics, sinó també en el de les emocions. L'empatia, crucial per establir lligams socials, no seria possible sense elles. El seu funcionament és semblant al d'una càmera: el que fan és observar tots els detalls de les persones amb les quals ens relacionem, els seus gestos, la mirada, la veu… Si aquella persona està contenta, les neurones mirall ens impulsen a estar contents també, a somriure si somriu. Però si està trista, deprimida o melancòlica, ens activaran la tristesa.

Ara bé, els estudis científics han arribat a una conclusió sorprenent: les neurones mirall no treballen a la mateixa velocitat quan es tracta de copiar una actitud positiva o negativa. Analitzant el cas concret de les xarxes socials, un estudi de la universitat de Beihang, a la Xina, afirma que la ira és més influent que l'alegria. A internet, diu aquest treball, no tots els sentiments són iguals. Si algú està enutjat i ho transmet en veu alta el seu enuig arribarà de forma instantània als que l’escolten, molt més de pressa que si estigués content, per exemple.

Cordó sanitari

I si la ira s'encomana més de pressa que l'alegria, i la tristesa més de pressa que la felicitat, alguns experts apunten que els individus feliços i sans han d’escollir amb cura les persones amb les quals es relacionen per tal de protegir-se del risc d’acabar sent infeliços. Guy Wench, un prestigiós psicòleg americà, aconsella a les persones felices que vigilin. "Si vius amb algú que té una visió negativa de la vida, o si el tens en el teu cercle de relacions, intenta equilibrar-ho amb altres amics", diu.

El que proposa Wench és que ens envoltem de persones positives, per tal d'evitar que la tristesa dels altres acabi sent la nostra. És una proposta polèmica, perquè implica seleccionar les amistats en funció no de les afinitats o dels sentiments, sinó dels interessos. Però, més enllà de les consideracions ètiques, els investigadors insisteixen que, tota vegada que la tristesa s'encomana i que els sentiments negatius acaben afectant la nostra salut, tenim l'obligació de protegir-nos per tal de tenir cura del nostre benestar psicològic i físic.

Les emocions, com la grip

Investigadors de la universitat Harvard i del Massuchusetts Institute of Technology van tenir la idea de considerar la tristesa i la felicitat com si fossin malalties, i van estudiar l'evolució psicològica d'un grup de 1.880 persones durant diverses dècades. La seva anàlisi no seguia una metodologia convencional, perquè es prenia al peu de la lletra la idea que els estats d'ànim són contagiosos. Van estudiar la felicitat i la infelicitat com si fossin la grip, i van analitzar què passa quan una persona entra en contacte amb una altra que és o bé una persona feliç, o bé infeliç. Com evoluciona la primera? Experimenta algun tipus de canvi? Quins?

Les conclusions de l'estudi són sorprenents: les persones que entren en la nostra vida deixen una empremta, però aquesta empremta s'esborra després d'un temps si la relació s'acaba. Ara bé, aquest oblit no sempre és igual de ràpid. Després d'una relació amb algú negatiu triguem cinc anys de mitjana a recuperar el nostre estat d'ànim habitual. En canvi, si la persona es mostra feliç i positiva, el procés de 'recuperació' és el doble de llarg, deu anys.

La influència dels estats emocionals

De l'estudi de Harvard es desprèn que el nostre cervell treballa més ràpid per tornar a un estadi d'ànim positiu, el necessari per afrontar amb èxit les dificultats de la vida. Però, potser paradoxalment, si el cervell triga menys a desfer-se de les emocions negatives, també triga menys a contagiar-s'hi. El treball de Massachussetts confirma el que d'alguna manera apunten els investigadors de la Xina: que la tristesa s'encomana més que la felicitat. Si coneixem una persona infeliç, tenim un 50% de possibilitats de sentir-nos infeliços. En canvi, si coneixem algú feliç les possibilitats de sentir-nos més optimistes són només de l'11%.

Les conclusions d'aquests estudis són polèmiques, perquè ajudar els que ho necessiten és un instint humà bàsic. Quan algú té un problema, necessita que li donem suport, no que ens en distanciem. Conscients de les connotacions ètiques i morals de la troballa, els investigadors de Massachusetts van posar èmfasi a destacar que en cap moment volien suggerir que tallem la relació amb els nostres amics tristos. Senzillament, que siguem conscients de la influència que exerceix en nosaltres l'estat emocional de les persones amb qui ens relacionem.