Publicitat
Publicitat

RELIGIÓ

Tres religiosos de menys de 35 anys ens expliquen el perquè de la seva opció de vida

Sóc jove i tinc vocació

"Els meus pares van plorar el dia que els vaig dir que em volia fer capellà", explica Bruno Bérchez, un sacerdot de 33 anys que ocupa el càrrec de delegat episcopal de joventut de la diòcesi de Barcelona. La seva és una opció minoritària. Tot i això, hi ha nois i noies que senten la vocació i decideixen tirar endavant. Expliquem la història de tres d'aquests joves.

"La meva és la història d'una conversió"

"Els meus pares no són religiosos, jo no estava batejat, no vaig anar a cap escola religiosa i no vaig rebre educació cristiana", explica el Bruno. Però sentia el que ell qualifica com "un buit existencial molt gran" que el va anar acostant, a partir de l'adolescència, a la religió catòlica. "La meva és la història d'una conversió", diu.

"Al final de l'adolescència estava molt perdut i vaig començar a qüestionar-me si existia Déu", afirma. La seva conversió va passar en una nit. "No va ser ni una aparició, ni un miracle. Va ser un moment de molta desesperació en què vaig demanar a Déu que m'ajudés, i vaig tenir un sentiment nou que em va entrar -diu-. Em vaig sentir estimat, la meva vida tenia sentit, i des d'aquell dia tot va ser diferent". El Bruno tenia xicota des de feia 3 anys i va compartir amb ella aquelles inquietuds que el van portar a batejar-se, fer la comunió i la confirmació. La seva xicota, que no era creient, així com la família i els amics van compartir aquell moment amb ell des de la sorpresa, però donant-li suport. En aquell moment la idea de fer-se capellà no li passava pel cap. Estudiava disseny gràfic i s'imaginava formant una família algun dia. "Però al final de la carrera això va començar a canviar. Sentia una lluita interna perquè no volia ser capellà -reconeix-. Em pensava que el que feia un capellà era dir missa tot el dia i no li veia l'atractiu". Tot i això aquella crida va créixer, i amb 21 anys va decidir que ho havia de provar. La nit abans d'entrar al seminari va convidar els amics de tota la vida a fer un beure. "Estaven al·lucinant -diu-, alguns no sabien ni què era el seminari, d'altres deien que m'havien menjat el coco, d'altres es van alegrar perquè em veien content". I en aquell moment va començar un camí sense retorn que l'ha portat fins avui. Va passar set anys al seminari, estudiant filosofia i teologia, i després ha estat a la parròquia de Premià de Mar fins al setembre, que ha començat a treballar en la seva nova tasca.

Pel que fa a alguns vots com el celibat reconeix: "Poden comportar moments de dificultat com quan arribes a casa i no tens ningú per explicar-li com t'ha anat el dia. Però els capellans tenim una relació matrimonial amb Déu. Per això resar és tan important". El Bruno mira enrere, fa balanç i ho té clar: "Ara sóc feliç". Tot i ser capellà no ha deixat de fer les coses que fa la gent de la seva edat, segueix veient els amics de tota la vida, va al cinema, al teatre o a algun concert. "Sé qui és Lady Gaga i he vist la pel·lícula de Tintín, visc al món i crec que això és important per a un capellà", afirma.

Les xifres corroboren que aquesta opció és minoritària. A les diòcesis de Barcelona, Terrassa i Sant Feliu fa anys que han registrat un descens de les vocacions. El 2011 es van ordenar 8 sacerdots, el 2010 en van ser 10, el 2009 n'hi va haver 6 i el 2008 només 5. Les xifres són molt baixes comparades amb fa unes dècades. Al seminari interdiocesà que agrupa els seminaris d'Urgell, Vic, Girona, Lleida, Tarragona i Solsona, els números van en la mateixa direcció: la mitjana d'ordenacions a l'any és d'1 o 2 nois. Pel que fa a l'Estat, el nombre d'ordenacions del 2011 va ser de 162, el 2010 en van ser 141 i l'any anterior 196, segons dades de la Conferència Episcopal. La mitjana d'edat dels sacerdots amb càrrec és de 48 anys, i la de sacerdots sense càrrec 60 anys.

"Després de visitar Poblet vaig saber el que volia"

Fra Salvador Batet, de 29 anys, és el monjo més jove del monestir de Poblet. Als 19 anys va demanar entrar al monestir. Com en el cas del Bruno, els seus pares van reaccionar amb pena: "Per a ells que jo em fes monjo era com perdre'm perquè deixarien de tenir-me al seu costat, no em veurien per Nadal, ni per les vacances d'estiu". L'espurna de la vocació se li va despertar a la parròquia on el portaven a fer catequesi, a Igualada, on va néixer. "Amb el capellà vaig començar a parlar del tema i vam organitzar una visita a Poblet. Em va agradar molt", diu. A partir d'aquell moment la decisió estava presa: volia ser monjo. Va acabar el batxillerat i, tot i que tenia molt clar el que volia, "la regla de San Benet diu que quan algú vol entrar al monestir no se li ha de posar fàcil".

Això vol dir que l'entrada no és automàtica. Primer hi ha diverses visites i xerrades i finalment arriba un mes de prova. Després dels 30 dies, el futur monjo torna a casa, a valorar l'experiència. El Salvador no va dubtar i va tirar endavant. Diu que no havia tingut mai parella, tot i que reconeix: "Sí que em vaig enamorar en més d'una ocasió". Però el celibat no el feia tirar enrere. "En certs períodes de la joventut sí que és una idea que es fa difícil perquè allò és una novetat que es va desvelant en tu. L'home és un ésser sexuat i fins a la mort sentirem impulsos i desitjos", explica aquest monjo, que destaca: "L'important és saber de qui ets, i jo sempre vaig saber que era de Déu". Per ell, un dels avantatges de la vida monacal és que "té molt en compte la part espiritual de l'home, però també la seva part més humana, la seva naturalesa. El monjo ha de ser natural i viure les coses pròpies dels homes amb naturalitat", confirma. Ara, després de gairebé 10 anys al monestir, diu que està molt content. La seva vida està dedicada a la pregària i a l'estudi. Es lleva cada dia a tres quarts de cinc del matí i se'n va a dormir abans de les nou. Diu que quan surt fora del monestir veu un món "que va molt de pressa, on sembla que el més important és produir, on tothom està malhumorat i no tenen temps per a ells mateixos".

L'opció del Salvador, tot i que és molt radical, "és una de les que més atreu els joves", diu Josefina Roma, professora d'antropologia de la UB. "No és que no hi hagi joves que no optin per la vida religiosa, els que tenen vocació busquen un compromís realment fort, busquen trencar amb tot, amb la seva vida passada, amb el món que no els agrada", explica aquesta experta. Per aquesta antropòloga el que aquests joves aprecien d'aquestes opcions de vida és que "requereixen una entrega total". "La revolta d'alguns joves pot anar per aquí", conclou.

"He trobat la felicitat cuidant els altres"

Una altra jove que ha optat per trencar amb la seva vida anterior és Silvia Giménez, de 33 anys, que és monja des dels 25. El seu missatge és molt clar: "Els que optem per una vida religiosa no som marcians, ni gent d'un altre planeta, simplement som gent que ens enamorem de Jesús". Ella va néixer a Talavera de la Reina, a Toledo. La seva família és religiosa i va tenir una educació i un entorn religiós, però mai s'havia plantejat fer-se monja.

Tot va passar en un viatge que va fer a Barcelona durant unes vacances de Nadal. Tenia 24 anys, treballava de secretària en una escola del seu poble, i li agradava la seva vida, però afirma: "Sempre havia sentit que em faltava alguna cosa". En aquell viatge va visitar el Cottolengo, una congregació de monges que treballa amb malalts. "Allà vaig veure la llum", diu. A partir d'aquell moment, el buit que havia sentit es va començar a omplir. Va veure clar que volia fer-se monja, però encara va passar un any fins que no va fer el pas. "Em vaig adonar que la meva feina no m'omplia, ni tan sols els meus amics, ni tenir més roba, més diners. No era allò el que jo volia", afegeix.

La Silvia va compartir el seu projecte i les seves inquietuds amb el sacerdot de la seva parròquia, que la va assessorar i de mica en mica en va començar a parlar amb els seus pares: "Ells van tenir un disgust quan jo els hi vaig dir, patien perquè la decisió implicava una separació". Al cap d'un any va entrar a la congregació de les Germanes Servidores de Jesús del Cottolengo del Pare Alegre. "Quan entres no saps com és la vida religiosa, és un canvi a què t'has d'adaptar, has d'aprendre i et van guiant", diu.

A ella la feina que fa a la congregació, on cuida 22 nenes amb alguna malaltia física o mental, la fa feliç. "Sóc com una mare per a aquestes nenes, estic tot el dia amb elles. No només em preocupo de les seves necessitats físiques sinó també de la seva educació i de la seva espiritualitat", diu. Per això afirma que no troba a faltar la maternitat: "Ni tan sols hi penso perquè aquestes 22 nenes són com les meves filles". La Silvia tampoc enyora una parella. De fet, no en va tenir mai. "Vaig tenir alguna oportunitat per començar a sortir amb algú però sempre vaig dir que no. Hi havia gent que em preguntava per què deia que no i ara ho entenc, el meu camí estava marcat -destaca-. La virginitat no exclou la fecunditat, perquè jo la sento amb la meva vida aquí".

Més continguts de