Publicitat
Publicitat

La UAB i el Museu d'Història recuperen Santa Creu, misteriosament abandonada al segle XV

El poble oblidat de Sant Pere de Rodes

En algun moment del segle XV la població benestant del poblat de Santa Creu de Rodes, a pocs metres de l'imponent monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, va abandonar precipitadament la seva llar. Se'n van anar tan de pressa que els habitants van deixar enrere les luxoses vaixelles, els utensilis de tocador, els mobles... Ningú va tornar mai més a viure a les cases abandonades. A mitjans del segle XVI Santa Creu de Rodes era un poble silenciós i buit. Només hi consta un naixement, el de Clara Pairet, el 1562. El lloc, entre les muntanyes agrestes del cap de Creus, amb el mar embravit als peus i l'udol del vent de tramuntana erosionant les pedres de les parets, va quedar enterrat.

Però la Universitat de Barcelona, en conveni amb el Museu d'Història de Catalunya i amb la col·laboració de l'Ajuntament del Port de la Selva i del departament de Cultura, fa cinc anys va decidir rescatar-lo de l'oblit i va començar a desenterrar i restaurar les cases d'aquest poblat misteriosament abandonat. Excavant i investigant els documents i les escriptures que s'acumulen a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i a l'Arxiu Diocesà de Girona, arqueòlegs, documentalistes i historiadors han anat descobrint la història de Santa Creu de Rodes.

El bon estat de les restes -no ha canviat res des del segle XV perquè no hi hagut cap intervenció- "permetrà saber amb força detall com vivia a la Baixa Edat Mitjana una població vinculada estretament al monestir", diu Marina Miquel, cap de l'àrea de gestió de monuments del Museu d'Història de Catalunya. La informació és força precisa, fins al punt que es pot saber qui vivia a cada casa, a què es dedicava i quin era el seu patrimoni.

Famílies benestants

L'estudi d'un capbreu -una escriptura pública on es reconeixen els drets patrimonials- datat entre el 1420 i el 1429 aporta detalls tan concrets com que la dona que vivia a la primera casa del poble era la muller del sastre. Per la mida de l'habitatge i per la vaixella valen cia na de reflex metàl·lic decorada amb margallons i ocells o àligues, la família del sastre no passava gens de gana abillant monjos i pelegrins. "Les cases són força grans -explica l'arqueòloga Anna Maria Puig-, no són de pagesos sinó de famílies benestants que es guanyaven la vida amb oficis vinculats al monestir". La sort del poblat va córrer paral·lela a la dels monjos. Santa Creu de Rodes va viure la seva època àlgida entre els segles XII i XIV, quan pelegrins d'arreu del món acudien al monestir benedictí. En aquell moment tenia uns 200 habitants. Una part important dels vilatans exer cien oficis vinculats a les necessitats més peremptòries dels monjos. Eren notaris, sastres o tenien negocis d'hostatgeria.

Un museu el 2013

El poble de Santa Creu era l'última parada abans de l'arribada al monestir i, per tant, era un lloc de confluència de pelegrins. Era el centre d'acollida del pelegrinatge i disposava de tots els serveis que necessitaven, des de l'hostatgeria fins a l'hospital.

L'objectiu és que el 2013 el poblat sigui museïtzat i els que el visitin no només puguin veure les restes de les cases -algunes encara conserven les finestres, la llar de foc o l'abeurador per a les bèsties-, sinó també la història de cada família que hi va viure.

Ara bé, què va precipitar l'abandonament de Santa Creu? Puig apunta als atacs pirates, atrets per les riqueses que es guardaven al monestir de Sant Pere de Rodes. Corsaris genovesos i pirates algerians o turcs com el temut Baba Arudj -més conegut com a Barba-rossa - van assetjar les costes del cap de Creus al llarg del segle XV. Barba-rossa tenia fama de temible. No era una fama immerescuda, ja que se sap, per exemple, que va saquejar pobla cions pròximes com Cadaqués i en va cremar l'església.

L'esplendor dels jubileus

Una altra hipòtesi és que la població fugís per la Guerra Civil Catalana (1462-1472). L'Empordà va ser especialment castigat durant el conflicte que va enfrontar la Generalitat amb l'impopular -sobretot entre l'oligarquia catalana- Joan II d'Aragó. El pare de Ferran el Catòlic va ser declarat enemic públic per les institucions catalanes en el moment en què va demanar ajuda al rei francès Lluís XI, que a canvi es va quedar els comtats del Rosselló i la Cerdanya.

Empúries es va aliar amb la Generalitat i en va patir les conseqüències fins que es va rendir al rei l'any 1472. Però pocs anys més tard, els empordanesos van ser deixats a la mercè de les tropes franceses. Els saquejos dels pirates, els a busos dels soldats, la violència dels atacs tant d'unes tropes com de les altres devien fer la vida massa difícil a la població, que va acabar marxant a la vall de Santa Creu.

Però abans de la decadència del monestir i l'abandonament del poblat, Santa Creu de Rodes va viure una etapa d'esplendor als segles XII i XIV amb els jubileus. La celeb ració de l'Any Sant durava vuit dies i atreia pelegrins de tot l'occident europeu. El jubileu començava amb una solemne celebració litúrgica en què l'abat obria la porta santa de la basílica, que normalment estava tancada.

En aquells segles Sant Pere de Rodes es va convertir en un centre espiritual i de pelegrinatge comparable a Roma i Santiago de Compostel·la. I els pelegrins portaven riquesa i diners. Una prova d'això és el petit tresor amb 658 monedes d'or i plata de diferents estats europeus, datades entre mitjans de segle XIV i la primera meitat del XVI, que va aparèixer el 1989 en les excavacions del subsòl de la casa de l'abat.

El monestir de la muntanya de Rodes va quedar abandonat entre finals del segle XIX i començament del segle XX. Durant aquest període va viure un llarg procés d'enrunament i d'espoliació fins que va ser declarat monument històric na cional el 1930. El 1989 la Generalitat va engegar el pla director de la recuperació del monestir, que va acabar el 1999.

Més continguts de