Creixement sense ‘immigrants’

Sant Cugat efectuà el seu pas de vila rural a ciutat de serveis entre els anys 60 i 70. L’agricultura declinà i el 1988 el Celler Cooperatiu tancava portes per manca de producció. En aquest període s’estableixen dos conceptes bàsics: la voluntat de ser una població residencial i de tenir poca indústria, neta i d’alt valor afegit. Aquests principis marcaran una clara diferència amb les ciutats de l’entorn i continuen vigents en l’actualitat. També es planteja una fita, assolir el títol de ciutat que hauria d’evitar una hipotètica absorció per part de Barcelona. S’aconseguí el 1978.

En paral·lel a la desaparició de la pagesia, també les cases d’estiueig passen a ser primera residència i en l’eixample sud són substituïdes per blocs de pisos. Dels 11.000 habitants del 1960 s’arriba als 30.000 del 1980. La consolidació de la ciutat i l’obertura dels túnels de Vallvidrera acceleren el creixement i apareix la necessitat de crear nous barris residencials: Coll Favà, Torre Blanca, el Parc Central. El resultat és que, l’any 2000, es van assolir els 60.000 habitants.

També creixen els districtes perifèrics caracteritzats pel residencialisme de baixa densitat, de cases envoltades de jardí. El que fa trenta anys eren nuclis aïllats, avui formen un continu urbà indiferenciat i és difícil saber on comença un barri o l’altre. Evidentment és un creixement només possible per les reiterades aportacions externes.

Costa, però, aplicar-hi el mot tècnic d’immigració, atès que es tracta de la tercera ciutat catalana en nivell de renda. Els nouvinguts amb alt poder adquisitiu no es consideren tals i reserven el nom per als llatinoamericans, africans o asiàtics del sud. Malgrat la crisi, l’1 de gener del 2015 s’arribava als 87.000 habitants.