Els neandertals ens van dur papil·loma i càncer

El sexe que els humans moderns vam tenir amb els neandertals no només ens va deixar uns quants gens de record, com ja s’ha comprovat. Pel que sembla, durant aquests intercanvis també vam rebre uns tipus particulars de papil·lomavirus, curiosament els més agressius per a nosaltres, els que tenen més capacitat per transformar les nostres cèl·lules en tumorals. A més, alguns dels gens que ens van deixar com a herència ens poden haver predisposat a contreure aquests virus i a desenvolupar els tumors que en ocasions segueixen la infecció.

Aquestes són les conclusions d’un nou estudi publicat a la revista Molecular Biology and Evolution per investigadors de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i el Centre Nacional d’Investigacions Científiques de França (CNRS).

Com explica a l’agència SINC Ignacio Bravo, investigador sènior de l’estudi, “la història dels humans és també la història dels virus que portem i vam heretar”. Uns d’aquests virus són els papil·lomavirus, un grup molt ampli amb un passat i uns mecanismes que encara mantenen moltes preguntes obertes.

Inexistent a l’Àfrica subsahariana

Aquest és el panorama: en la immensa majoria dels casos, els més de 200 tipus de papil·lomavirus que existeixen provoquen infeccions asimptomàtiques o petites lesions a la pell o a les mucoses, que solen desapareixen amb el temps. Entre els papil·lomavirus, uns quants es transmeten per via sexual. Són tan freqüents que fins al 80% dels adults amb una vida sexual activa s’infecten alguna vegada.

El més greu, però, és que en alguns casos la infecció acaba provocant càncer. El més habitual és el de coll d’úter, però també el de penis, anus, vulva o vagina. Els anomenats VPH16 són, amb molta diferència, els responsables de la majoria d’aquests tumors.Els VPH16 es divideixen en quatre grups: A, B, C i D. Dels quatre, l’A és el més freqüent i agressiu fora de l’Àfrica subsahariana, on amb prou feines es troba. Així doncs, és el que afecta més els europeus.

Com que la genètica és una de les maneres d’explorar la història, els investigadors es van proposar rastrejar el passat del virus per saber com havia sigut la seva evolució. Els investigadors volien conèixer quines rutes havia seguit per trobar explicació a aquesta variabilitat. Per fer-ho en van analitzar “la mostra més àmplia que s’ha estudiat fins ara”, afirma Bravo. Les dades obtingudes les van comparar amb les de gairebé mil humans de més de 50 poblacions diferents, extretes de les bases de dades de l’anomenat Projecte de la Diversitat del Genoma Humà.

Els neandertals entren en joc

El més acceptat fins ara era que els gens dels virus i els dels humans havien evolucionat junts per donar lloc a les diferents variants. Es creia que tot plegat va succeir a poc a poc, a mesura que els humans moderns sortien de l’Àfrica. Però quan els científics van analitzar les dades alguna cosa no quadrava. Aquesta hipòtesi només explicava el 30% de la variació. “Els resultats indicaven clarament que la variant A no es va originar en els humans moderns, sinó que era molt més antiga. I els temps coincidien amb els neandertals i els homes de Denisova, l’altra branca evolutiva que van seguir els primers humans que van sortir de l’Àfrica fa uns 500.000 anys”, indica a SINC Ville Pimenoff, primer signant i codirector de l’article.

L’explicació més senzilla és la sorprenent conclusió del seu treball: quan fa uns 100.000 anys els neandertals van començar a flirtejar amb els humans moderns que feia poc que havíem arribat a Europa, no només es van intercanviar uns quants gens. Aleshores, la variant A de l’VPH16 també va saltar fins als sàpiens. Seria l’explicació de per què aquesta variant amb prou feines és a l’Àfrica subsahariana, ja que es va originar un cop fora del continent africà, on els neandertals no van viure mai i on els sàpiens emigrats no van tornar.

Però els misteris dels papil·lomavirus no s’acaben aquí. Per què la variant A va tenir tant d’èxit? Per què es va expandir furibunda per Europa, l’Àsia i Amèrica? I, probablement el més important: ¿per què en la gran majoria de les persones la infecció es resol sense complicacions i en d’altres es cronifica fins a desenvolupar un càncer? La resposta, i això és de moment una hipòtesi, podrien tenir-la també els neandertals, pels gens que ens van cedir.

Gens per a les defenses

“Cada humà no africà porta entre un 2% i un 6% de genoma neandertal”, afirma Pimenoff. “El més sorprenent és que les funcions d’aquests gens que ens van traspassar no semblen arbitràries: una majoria tenen a veure amb la resposta de les nostres defenses i amb la formació de l’epiteli [la part externa de les mucoses i la pell]. Són justament gens que interactuen amb el cicle de vida d’aquests virus”, afegeix Pimenoff. És a dir, juntament amb els microorganismes vam heretar també la informació genètica que els permetia mantenir-se i niar dins nostre. Això també podria explicar “els mecanismes pels quals el virus es cronifica en unes persones i no en unes altres, i per què arriba a produir tumors que no són del tot coneguts”, reconeix Bravo.

“Sabem que el VPH16 té un gen, anomenat E6, que ataca el principal gen supressor de tumors, l’anomenat vigilant del genoma o gen p53. L’E6 sembla necessari perquè exerceixin la seva acció tumoral, però altres famílies de papil·lomavirus també el tenen i no provoquen càncer”, diu Bravo. El que sí que sembla clar és que la nostra genètica condiciona el comportament del virus.

De fet, l’agressivitat d’una mateixa variant és diferent per als europeus que per als americans o asiàtics. “Si els gens que ens van llegar els neandertals són tan importants per al virus com sembla, potser que n’hi hagi més o menys presència pot estar condicionant el seu comportament”, sosté Bravo.

De moment, això tan sols és una hipòtesi que lliga amb una de les limitacions de l’estudi: les mostres dels virus procedien majoritàriament de tumors, i el genoma dels humans estudiats no és el d’aquestes mateixes persones.

Problemes de consentiment

“Per poder treure conclusions més sòlides hauríem d’haver analitzat l’ADN de virus i humans conjuntament i així veure si aquests pacients tenien un gran percentatge de gens neandertals, però hi ha un problema: la majoria de les mostres són de fa molts anys, i no tenim el consentiment informat”, aclareix Bravo.

El missatge principal de l’estudi, però, és aquest que apunta l’investigador: “El càncer és molt antic, hi ha fins i tot fòssils de dinosaures amb tumors, i els virus que en poden causar alguns també. Pel que sembla, alguns dels més agressius els hem heretat per contacte sexual amb humans arcaics”. I conclou, rotund: “La història d’una espècie és també la història dels organismes que la infecten”.

FILLS DE NEANDERTAL I SÀPIENS

Sàpiens i neandertals van tenir els primers fills en comú fa com a mínim 100.000 anys. Se sap que al voltant de l’1,3% del genoma dels humans moderns no africans es remunta als neandertals. Si s’ajunten totes les varietats de gens neandertals que hi ha als diferents genomes humans actuals, entre un 20% i un 30% del llegat genètic del neandertal continua viu. Entre aquests gens n’hi ha de relacionats amb la queratina, la diabetis tipus 2, el sistema immune, la diabetis, la malaltia de Crohn, el lupus i la cirrosi. M.L.F.