Andalusia ensenya targeta groga a Rajoy

BarcelonaDesprés de les enquestes i els nervis de la jornada electoral, la realitat de les urnes. I la realitat, a Andalusia, són els tentacles, el full de serveis i la gran implantació del PSOE. El partit del sud, que quan ha sigut a la Moncloa s’ha bolcat en i per a Andalusia (“Som els únics que sempre hem cregut en aquesta terra”, deia Pedro Sánchez divendres), va rebre ahir un cop de mà en un moment baix i quan Podem amenaça a escala espanyola la seva hegemonia a l’esquerra. 47 escons per a Susana Díaz, que ja movia fils al PSOE i que ara se sentirà encara més legitimada per ordenar el què, el com i potser el qui si es decideix a deixar Andalusia i provar a Madrid. Són els mateixos escons que va obtenir el 2012 José Antonio Griñán -ara imputat pels ERO-, tot i que amb un descens del 39% al 35% dels vots. Els pitjors resultats de la seva història en una nit electoral que, malgrat tot, va ser feliç a Sevilla i que a Madrid no va esvair el desassossec de Sánchez. Molt pitjor s’ho van passar a la seu del PP al carrer Génova. Ateses les seves inquietuds, durant les tres hores de recompte Mariano Rajoy devia tenir un ull al clàssic Barça-Madrid. En tot cas, va veure com els andalusos li ensenyaven targeta groga.

Una targeta groga que pot ser l’avantsala del que li passarà a les eleccions del maig i a les generals. El relat triomfalista de la sortida de la crisi no ha sigut escoltat a Andalusia, castigada amb un 32% d’atur. Del seu millor resultat, els 50 escons del 2012 -sis per sota de la majoria absoluta-, va passar al pitjor dels últims 25 anys: el PP va perdre 17 escons i 14 punts. Però res indica que, a dos mesos d’unes autonòmiques i municipals que amenacen feus com el País Valencià o Madrid, el PP i Rajoy facin examen de consciència o autocrítica. Preferiran fer notar que el PSOE també baixa, que Díaz no hi ha guanyat res convocant, que ara haurà de dependre dels pactes per governar i que les opcions de la nova política tampoc podien tirar coets ahir a la nit.

Aclarir si aquesta última afirmació és certa o no i si té base política (de numèrica sí que en té) farà córrer rius de tinta en les pròximes setmanes. Podem esperava més. Les enquestes es movien per a ells entre els 15 i els 20 escons. Al final van ser 15. Ser a la part baixa de la forquilla els situa més a prop del resultat que IU va tenir el 2012 que no pas d’amenaçar hegemonies i capgirar les coses. IU, de fet, havia arribar a tenir 20 escons el 1994. La candidata de Podem, Teresa Rodríguez, lamentava, visiblement decebuda (encara són innocents per dissimular davant les càmeres en les nits electorals tal com marquen els cànons), que no podria fer el “pla d’emergència ciutadana” promès. També és cert, però, que Pablo Igleias i els seus ja comptaven que Andalusia era, per la robustesa del PSOE i el terra d’IU, una plaça dura. En qualsevol cas, tindran una veu potent a la cambra andalusa.

Els altres protagonistes havien de ser els seguidors d’Albert Rivera. En campanya, Ciutadans va anar de menys a més i les últimes enquestes ja els donaven 12 escons. Van ser 9. Suficients per tenir grup parlamentari, treure el cap com a alternativa al PP i poder coquetejar amb Susana Díaz, tot i que Rivera posarà molt car al PSOE un pacte estable a pocs mesos d’unes municipals i autonòmiques i de les generals. Difícilment farà al PP el regal de titllar-lo de “crossa” dels socialistes.

Els portaveus de Podem i Ciutadans van fer notar que el PSOE i el PP passen de sumar el 80% al 60% dels vots i que només els efectes de lleis electorals pensades per afavorir els majoritaris en maquillen els resultats a l’hora de repartir escons. Ara la seva prioritat serà administrar els suports a Díaz i seguir enfortint la seva opció, però és poc creïble una alternativa real a la Moncloa que no sigui rellevant a Andalusia.

El càstig (o el principi de la fi) del bipartidisme té, per ara, dos grans damnificats: IU i UPyD. Els dos partits que fa anys que intenten bastir terceres vies van sortir molt mal parats de les urnes i el seu futur està en qüestió. O confluir amb els nous de l’esquerra i la dreta o esllanguir-se, si més no a curt termini. IU va perdre set escons i els cinc obtinguts li permeten mantenir grup parlamentari i res més. UPyD, que no tenia representació, va quedar per sota del 2% de vot. És marginal.

Més enllà de la lectura en clau estatal, evident i rellevant, els resultats obren un nou temps a Andalusia, que constituirà el Parlament el 16 d’abril. Díaz, aferrada a un andalusisme folklòric de Despeñaperros avall i ferma defensora de la unitat d’Espanya quan viatja a Madrid, serà el gran referent del PSOE i la veu territorial que plantarà cara a Rajoy amb una lleialtat constitucional que Artur Mas ha deixat enrere. Això si Díaz no opta per buscar el vistiplau del desnordat PP andalús, tutelat per Génova, per governar. Ciutadans i Podem, d’entrada, no voldran assumir compromisos.

Un dia de nervis a PSOE i PP

La participació va pujar i va tornar als índexs previs a la fredor del 2012. Ho va fer tres punts, del 60,7% del cens al 63,9%. No prou per provocar un tsunami, tot i que al llarg del dia la por dels dirigents del PSOE i el PP a un gran resultat de Podem per les xifres de participació (sobretot a Cadis) en alguns barris i ciutats era un fet. Al final, un cert vot ocult al PSOE que poques enquestes van detectar va frenar els d’Iglesias.

La jornada electoral deixa una Andalusia encara més dual entre el camp i la ciutat. Dels 8,4 milions d’andalusos, més de la meitat viuen en zones rurals. I segueixen sent molt fidels al PSOE. El partit va obtenir de mitjana un diferencial de 7,6 punts el 2012 entre el vot a la província en conjunt i a la capital. Ahir van ser 10,2. L’esquerda s’amplia i a les ciutats Podem i Ciutadans castiguen el PP, que les controlava. Entre les notes territorials, el triomf clar de Podem a Cadis, d’on és la candidata Teresa Rodríguez. L’anterior cop que havia sigut cap de llista va ser a les municipals de 2011 per Esquerra Anticapitalista, i no va arribar als 1.000 vots. Alguna cosa potser sí que es mou. Rajoy s’ho ha de fer mirar si no vol que li treguin targeta vermella i Sánchez no es pot autoenganyar.