El Joan Fuster es revolta contra l’assetjament mediàtic

BarcelonaEls periodistes que van acostar-se ahir a l’IES Joan Fuster del barri barceloní de Navas van trobar-se amb diverses mesures que evidenciaven el malestar de la comunitat educativa per la situació d’estrès mediàtic del dia anterior. Els alumnes de batxillerat, per exemple, van formar una cadena humana amb la qual van allunyar al màxim les càmeres del centre, per permetre l’entrada dels alumnes més petits sense la interferència dels mitjans. Els finestrals de l’escola estaven tapats per evitar que algú filmés les classes d’amagat. I una pancarta amb símbols de “prohibit càmeres” recordava als reporters que, per molt que la demanda d’informació per part del públic sigui alta, també ho és l’exigència de respecte per la intimitat de les famílies afectades pel succés.

El cas ha tornat a posar sobre la taula el difícil equilibri entre la necessitat de desplaçar-se al lloc dels fets -una prerrogativa bàsica del periodisme- i el tractament de l’assumpte sense explotar-ne el vessant més emocional, com ara les reaccions dels familiars. La Razón publicava la foto de l’agressor en portada (per bé que pixelada) i dos diaris - El País i La Vanguardia - obrien portada amb fotografies de pares d’alumnes plorant. Les càmeres de televisió, necessitades d’imatges, també van captar imatges d’adults i alumnes de l’IES aprofitant que els gestors de la tragèdia van cometre l’error de deixar els nens fora de l’institut, en comptes de recloure’ls al gimnàs o en algun centre cívic.

L’AMPA emetia un comunicat en el qual recordava que “alguns membres dels mitjans de comunicació han violat repetidament l’article 36 de la llei de protecció de menors en moments molts difícils per als alumnes, els seus educadors i les seves famílies”. Aquest article té tres punts, el primer dels quals diu: “Els infants i els adolescents tenen dret a la llibertat d’expressió en els termes constitucionalment establerts. Aquesta llibertat d’expressió té el seu límit en la protecció de la intimitat i la imatge de l’infant o adolescent”. Els pares d’alumnes recordaven també que l’article 9 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes demana “respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin”.

Amb tot, la presència de càmeres pot tenir també algun efecte positiu, a parer del professor de psicologia especialitzat en adolescents Pau López, de la Universitat Ramon Llull: “La presència d’un desplegament excepcional de mitjans els pot ajudar a entendre que el que ha passat és molt greu i que els adults hi donen molta importància. Això sí, les imatges han d’acompanyar això i el llenguatge no verbal, com ara les expressions de les cares, no pot trair aquesta sensació de gravetat”. López afirma: “Sovint es parla de la violència d’una manera lleugera, i un fet així ha de fer reflexionar, en els espais de tutoria, de contrast i de debat, sobre la importància que té a la nostra societat i la necessitat d’encarar-la. Hem de saber com ho veuen els adolescents i, sobretot, com ho senten: a aquella edat hi veuen més amb el cor que amb el cap”.

El professor hi veu, però, aspectes negatius, sobretot quan s’explota el vessant morbós de l’afer: “L’adolescent detecta perfectament quan algun adult està buscant la seva reacció emocional. I poden tenir-hi una reacció contrària”.

Al mateix temps que es demana als mitjans de comunicació contenció i privacitat, les xarxes socials es convertien ahir en un nou vehicle de transmissió de noms, fotografies i dades vetades per les normes del periodisme tradicional. “La utilització de les xarxes socials per part dels alumnes fa difícil que hi hagi contenció i suposa una pressió per als mitjans tradicionals -explica Joan Manuel Tresserras, professor de periodisme de la UAB-. L’usuari de les xarxes no té consciència d’haver d’observar unes normes de conducta periodística. Ho veu com una extensió de la seva vida quotidiana”.

El professor de sociologia de la comunicació de la URL Joan Sabaté aprofundeix aquesta idea: “Els adolescents no perceben el seu Facebook com si fos un mitjà de comunicació. Per a ells és una part de la seva privacitat, i per això les escoles fan l’esforç de fer-los entendre que no, que les xarxes socials tenen un component públic evident”.

Sabaté alerta també de l’efecte modificador que tenen les càmeres sobre la realitat. “Per molt que no es vulgui interferir, la presència de càmeres modifica el comportament i, com a molt mínim, distreu de les activitats quotidianes”.

Per a Tresserras, una dificultat afegida d’aquest cas és la inexplicabilitat de l’acte comès. “El periodisme no està còmode quan els fets no encaixen en els esquemes de la ficció. Aquí no hi ha bons i dolents. Hi ha una víctima absolutament accidental i innocent, que era al centre com a professor substitut, i un menor que no respon al perfil d’un dolent en gestació. I això desconcerta molt. Però, en general, diria que la cobertura no ha sigut tan bèstia com amb Germanwings: allà sí que van saltar totes les molles”.