Publicitat
Publicitat

GEOPOLÍTICA EL CONTINENT IGNORAT

L’Àfrica lluita per fer-se visible al món

És la regió amb més expectatives de millora en els indicadors de benestar i de creixement, però els mitjans se centren només en les guerres i la fam

Que aixequi la mà qui cregui que passaria un qüestionari simple sobre geografia, història, política o els conflictes oberts que afecten bona part de l’Àfrica. No cal fustigar-se. Amb honroses excepcions, l’Àfrica continua sent, avui per avui, gairebé invisible en els mitjans de comunicació occidentals, i quan li dediquen pàgines o minuts generalment és per posar el focus en una tragèdia o un aspecte negatiu. “Abans passàvem de l’Àfrica, ara ens fa por”, resumeix Rita Marzoa, editora del programa Solidaris, de Catalunya Ràdio, i membre de la junta del portal d’anàlisi Mèdia.cat.

N’hi ha que miren de trencar l’equació Àfrica-negativitat, com el blog Africa is a country [Àfrica és un país], que, ja des de la tria irònica del nom, deixa en evidència els que visibilitzen en petit un continent de 8.000 quilòmetres de punta a punta. Amb més de 1.100 milions de persones i 54 països, l’Àfrica és tractada com una massa homogènia, ignorant no només les 7.400 tribus amb més de 2.000 llengües, sinó també passant per alt les diferents realitats sociopolítiques i històriques. La crisi de l’Ebola va evidenciar aquest comportament mostrant com una epidèmia en un raconet va estendre la por a tota l’Àfrica fins al punt que se’n va ressentir el turisme de Tanzània o Sud-àfrica. El citat blog té com a principi fundacional que no parlarà “ni de la fam, ni de Bono [el filantrop líder d’U2] ni d’Obama”.

Clixés i estereotips

Javier Marín és el delegat de l’agència Efe per a l’Àfrica austral i des de Nairobi veu que els seus clients -mitjans espanyols i llatinoamericans, sobretot- es mantenen “centrats en els clixés dels pobres negrets que lluiten contra la fam i són ajudats per blancs, i també en els conflictes bèl·lics”. Però a vegades ni tan sols això. La recent matança de 147 universitaris de Garissa, a Kènia, va tenir un ressò mediàtic ínfim comparat amb el que van obtenir l’accident aeri de Germanwings o l’atemptat de Charlie Hebdo a París. Segurament el fet que entre els morts a l’Àfrica no hi hagués occidentals explica la indiferència.

No sempre és fàcil trencar aquesta inèrcia. S’obvia l’anomenat afrooptimisme, la convicció que l’Àfrica equival a futur. El moviment va néixer fa més d’una dècada i s’ha apoderat d’aquest continent perquè és el que acumula creixements econòmics més alts, fins i tot en crisi, i també l’únic en què tots els països milloren en els indicadors de desenvolupament humà. És cert que un afropessimista podria rebatre-ho dient que és la regió més empobrida, i que és fàcil passar del 0 a l’1.

El sudanès Mo Ibrahim, filantrop i l’home que va estendre-hi la telefonia mòbil, prefereix catalogar-se d’afrorealista i, com a panafricanista convençut que és, augura un futur prometedor. Adverteix, però, que els africans han de ser capaços de trobar el que ell anomena “líders consistents i assistents”, de corregir el comportament cap a les dones -“el pilar de l’Àfrica”, li agrada dir- i de donar una oportunitat als joves. La meitat de la població té menys de 20 anys i, a diferència dels pares i els avis, té facilitats per trobar nous referents. “Vindrà un tsunami de joves buscant feina”, augura aquest influent empresari, i cal que el continent n’ofereixi per no posar en perill “la cohesió social”.

Hi ha altres punts per a l’esperança, encara que les dades s’han d’agafar amb precaució. S’estima que un terç del continent ha entrat a la classe mitjana, tot i que el concepte no es pot equiparar amb l’occidental i se cenyeix als que disposen d’entre 2,20 i 20 dòlars al dia. Poca cosa, cert, però l’ONU confia que el 2060 ja representaran gairebé la meitat de la població.

Les xarxes socials han sigut i seran les grans aliades per construir aquestes noves narratives perquè, com diu Javier Marín, publiciten “les iniciatives per a la modernització progressiva del continent, els projectes públics per al control de la població i la reducció de la pobresa o l’expansió de l’educació”. Són, admet aquest periodista, les notícies que en realitat “més interessen a la gent”.

La revolució del mòbil

La gran revolució africana s’explica avui per la forta implantació de la telefonia mòbil en un continent en què el telèfon de fils va passar de llarg. La companyia Ericsson va haver de refer les seves previsions després que el 2013 el trànsit de dades es dupliqués i, en una recent enquesta, estima que en quatre anys creixerà fins a 20 cops.

La feina des del 2007 a Casa África, una institució del ministeri d’Exteriors, ofereix a la periodista canària Ángeles Jurado una visió panoràmica de què es cou al continent. Tot i que en xifres absolutes “només hi ha una minoria connectada” i la qualitat del senyal és molt fluix encara, sí que les xarxes socials ajuden a “crear un sentit de comunitat i de facilitar projectes propis, sense ajuts externs”, raona. En aquest sentit, internet s’ha posat al servei dels pagesos per alertar-los de plagues a la collita; ha estès la teleassistència sanitària, útil tant per als professionals com per als malalts, i ha permès la implantació dels pagaments per mòbil. Hi ha altres utilitats de conscienciació política i social. Jurado assenyala, per exemple, l’èxit dels internautes a l’hora de reclamar justícia i més seguretat ciutadana després de l’agressió d’una jove en un taxi d’Abidjan, la capital de la Costa d’Ivori.

A nivell polític, la implantació d’internet també ajuda a explicar el canvi polític de Burkina Faso, ja que les xarxes faciliten la mobilització. Uns moviments similars es van produir fa tres anys al Senegal quan “una mena de 15-M va fer fora el president Abdoulaye Wade”, recorda el politòleg Fernando Díaz, que fa 10 anys va engegar El señor Kurtz, un altre blog sobre el continent.

Són aquestes mateixes xarxes les responsables de disseminar la llavor per crear una nova fornada d’africanistes, que van des de periodistes a antropòlegs o politòlegs i economistes. Les xarxes i també les nombroses iniciatives acadèmiques, des de màsters fins a postgraus, aporten una visió més ajustada a la fotografia actual que “surt del clixé i s’acosta a realitats positives o a l’efervescència social” que es viu al continent, apunta Òscar Mateos, del Grup d’Estudis Africans de la Universitat Autònoma de Madrid i professor de la Ramon Llull. L’investigador destaca, per exemple, que la revista Jeune Afrique, editada a París, ha col·locat en portada els nous moviments ciutadans que estan plantant cara als governants.

A diferència del Regne Unit o França, Espanya i Catalunya han viscut d’esquena a l’Àfrica per raons històriques, i això ha fet que no hi hagi una llarga tradició de periodistes corresponsals. El politòleg Fernando Díaz admet que, més que augmentar la presència de notícies sobre l’Àfrica als mitjans, és més partidari de donar “veu a intel·lectuals africans a les seccions d’opinió” i una informació “contextualitzada”. No obstant, sovint això és difícil perquè “els periodistes són uns paracaigudistes”, es queixa Rafael Sánchez, de la Fundación Sur. Jurado afegeix un altre aspecte per millorar la cobertura mediàtica: “Treballar en xarxa i contactar amb periodistes locals”. Una manera, diu, d’allunyar-se “dels discurs mediatitzat i parcial de les grans agències de notícies o cadenes internacionals”.

Ara hi ha més periodistes sobre el terreny, però la majoria estan en una situació precària i els costa massa esforç i diners anar a buscar les notícies en relació al sou que rebran. Rita Marzoa es queixa que aquesta realitat, juntament amb la “falta d’una consciència de globalitat”, fa que “s’impedeixi a la societat tenir una visió de què està passant al món”. No és tant una falta d’interès pel que està passant al sud, sinó l’escassetat d’oferta.

Així, Occident fa invisible i silencia el continent més ignorat i castigat al llarg de la història i es perd conèixer el context d’un conflicte o d’una nova realitat perquè prefereix quedar-se “en la simplificació d’estereotips de bons i dolents”, apunta el responsable de la Fundación Sur.

Des de Nairobi, Marín subratlla la nul·la importància que s’està donant al que sembla un risc imminent que als països africans “esclati una bombolla immobiliària”. I és que, aprofitant, precisament, el desembarcament d’empreses estrangeres disposades a invertir, “els preus dels lloguers dels pisos s’han disparat a nivells europeus”.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT