Investigadora del CidobL’arribada de més d’un milió de refugiats el 2015 ha generat una autèntica crisi política a Europa. No és una crisi de refugiats, tal com sovint se l’anomena. Què signifiquen un o dos milions de refugiats en una Europa de més de 500 milions d’habitants? Aquest no és el problema. És, sí, una crisi de polítiques: polítiques que no funcionen, com la normativa de Dublín. Però també una crisi de política: poden més els interessos de cadascun dels estats i les pors d’una part de l’electorat que la necessitat de donar una resposta comuna a una situació que la Unió Europea no pot defugir, o no pot fer-ho sense posar en risc la seva pròpia supervivència.
Les crisis són moments de recomposició. Tot sembla indicar que, de moment, aquesta recomposició s’està fent en negatiu, amb polítiques cada vegada més restrictives i discursos creixentment hostils. Però cal resistir-s’hi.
Fem que aquesta crisi sigui una oportunitat per crear una verdadera política comuna d’asil justa i equitativa. Per fer-la justa, necessitem vies segures d’entrada. No haver-se de jugar la vida per sol·licitar asil és fonamental. Necessitem també una política que no passi per una revisió a la baixa dels drets dels refugiats. Per fer-la equitativa, cal construir un sistema de distribució de la responsabilitat que tingui en compte les capacitats de recepció de cada país però també les preferències dels propis sol·licitants d’asil. D’altra manera, i ho sabem, no funcionarà.
Les crisis sovint comporten la irrupció de nous actors. En aquest cas, això ja és un fet. Veiem una resposta ciutadana sense precedents: milers de persones obrint les portes de casa seva, dirigint-se espontàniament a parcs i places per oferir els serveis més bàsics o, directament, llançant-se al mar per salvar vides. Veiem també ciutats i governs regionals organitzant l’acollida i denunciant reiteradament que les polítiques de la Unió Europea i els seus estats membres no només són vergonyoses sinó que, a més, no són la solució. Tot això ja està passant. Caldria que no deixés de passar.
Una altra mirada
Finalment, aprofitem aquesta crisi per construir una mirada diferent sobre l’altre: una mirada que no sigui de rebuig però tampoc paternalista o de victimització; una mirada feta des de la proximitat que dóna tenir-los de veïns, de pares i mares de l’escola, de lectors de les nostres mateixes biblioteques.
Només així, amb una política justa i equitativa, amb participació ciutadana i protagonisme de les ciutats i des de la proximitat més quotidiana, podrem no només donar-los cabuda sinó també evitar el naufragi d’un projecte europeu ara per ara agonitzant.
