El TC nega el dret dels catalans a ser consultats

MadridEl ple del Tribunal Constitucional (TC) va necessitar menys d’una hora per barrar el pas definitivament al dret a decidir. És el temps que va trigar per anul·lar ahir per unanimitat el decret de convocatòria del 9-N i per declarar inconstitucionals dos preceptes de la llei de consultes populars no referendàries que el Parlament va aprovar el 26 de setembre passat per donar cobertura legal pròpia a la consulta original. L’alt tribunal va complir un dels dos objectius que es marcava: pronunciar-se abans que acabés el termini de suspensió de la norma del Parlament -que vencia diumenge que ve- i fer-ho per unanimitat, com ja ho va fer amb la declaració de sobirania aprovada el 2013 per àmplia majoria a la cambra catalana.

A pesar d’això, el TC va renunciar a tancar en un mateix ple tots els fronts relacionats amb el procés català que manté oberts. La resolució del recurs interposat el 2010 contra la llei de consultes del tripartit no s’ha considerat prioritària i continuarà la seva tramitació de manera independent. També queda pendent de resoldre la impugnació presentada contra la jornada de participació que finalment va impulsar Artur Mas el 9-N i que va registrar una afluència de 2,3 milions de persones a les urnes. El termini de suspensió acaba a l’abril, així que el Constitucional encara té marge per pronunciar-se, sobretot si es té en compte que la consulta alternativa va acabar celebrant-se. Una celebració que ha derivat en querelles a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau.

Els fonaments bàsics, anul·lats

Les sentències dictades ahir, de 23 i 40 pàgines respectivament, coincideixen en els fonaments bàsics. De fet, la que anul·la la convocatòria es remet a la que limita les consultes per declarar que el 9-N és “una consulta general” que en realitat amaga un referèndum, de manera que escapa de les competències de la Generalitat i vulnera les de l’Estat. El motiu? “No complir els procediments i garanties constitucionalment exigides”, sosté el text.

El TC anul·la l’article 3.3 i els apartats del 4 al 9 de l’article 16 de la llei perquè són els relatius a les consultes generals. Entén que en convocar-hi un cos electoral -que suposa el conjunt de la ciutadania- es tracta en realitat de referèndums, tot i que “la norma legal que ho preveu li negui aquesta condició”. L’alt tribunal distingeix entre aquestes consultes i les sectorials, que no plantegen cap problema constitucional, de manera que desobeeix la resta del recurs del govern espanyol, dirigit contra 37 articles i tres disposicions de la norma.

Perquè hi hagi un referèndum: “S’ha de produir una crida del poder públic a la ciutadania perquè exerceixi el dret fonamental de participació en els assumptes públics. El destinatari de la consulta és el conjunt de ciutadans que tenen reconegut el dret de sufragi actiu en un determinat àmbit territorial o, cosa que es el mateix, el cos electoral [...] que expressa la voluntat del poble”, explica la sentència. En canvi, en les consultes no referendàries es recull l’opinió de qualsevol col·lectiu i no s’hi participa com a ciutadà, sinó a títol individual com a membre d’aquest col·lectiu, per això les pot convocar la Generalitat.

En el cas de la llei impugnada, el TC entén que delimita la participació a un cos electoral més ampli que el configurat per la legislació general. És així perquè es va estendre la consulta als més gran de 16 anys que tinguin la condició política de catalans i als nacionals d’estats membres de la Unió Europea (UE) o de tercers estats que comptin amb un període de residència i que estiguin inscrits en el registre de població.

L’altra condició perquè hi hagi un referèndum és que el procediment es faci a través dels procediments i garanties que permeten als consultats expressar la seva opinió a través de la votació. Entre els seus articles 10 i 29, la llei impugnada fa una “regularització detallada” d’un “procediment que té la naturalesa d’electoral en la mesura que a través seu es canalitza l’exercici del dret de sufragi de les persones convocades”. És igual que no coincideixi amb la legislació electoral estatal, perquè el contrari significaria que, introduint-hi algun canvi, el requisit es podria complir.

El text es remet constantment a les sentències que van anul·lar part de l’Estatut i de la declaració de sobirania. Destaca les formes de participació ciutadana a Espanya, que consagra “com un estat democràtic”. S’afirma que es “garanteix, de manera molt àmplia, la participació dels ciutadans a la vida pública i en el destí col·lectiu”, a través de l’elecció dels seus representants i de la participació directa dels ciutadans en els assumptes públics. Però especifica que, encara que les consultes populars no siguin només els referèndums, només estan reservats a l’Estat, al marge que el seu resultat sigui vinculant o no.

El problema territorial

El TC insisteix: “La Constitució no aborda ni pot abordar expressament tots els problemes que es poden suscitar en l’ordre constitucional, en particular els derivats de la voluntat d’una part de l’Estat d’alterar el seu estatus jurídic. Els problemes d’aquesta índole no poden ser resolts per aquest tribunal, la funció del qual és vetllar per l’observança estricta de la Constitució. Són els poders públics, i molt especialment els territorials que conformen l’estat autonòmic, els que estan cridats a resoldre’ls a través del diàleg i la cooperació”. I, de moment, no hi ha cap de les dues coses.