Publicitat
Publicitat

La vida que ensenyes

"Has deixat molts deixebles que et reconeixem com un dels nostres mestres"

Carles, jugo amb el títol del teu llibre La vida que aprenc per encapçalar l’article, per parlar de la vida que ens has ensenyat, perquè saps prou bé que no ensenyem allò que sabem sinó allò que som.

I com eres tu? Què ens has pogut ensenyar? Doncs el testimoni d’un home bo i, per tant, d’un bon mestre, perquè si els que ens dediquem a educar no mirem de ser bona gent no serem mai bons mestres. Bellesa i bondat. Veritat i bondat. Són parelles que han fet pensar filòsofs i poetes. Ben a prop, a la distància de les abraçades que t’agradava fer i rebre, vull unir educació i bondat. Si no les tenim totes dues, hi ha alguna cosa que no funciona prou bé.

És difícil, ja ho sé, ser bona gent en un món com el que tenim, però tu ens regalaves a vessar la sensibilitat de mostrar-nos que a la vida encara hi ha bondat que es manifesta en paraules i en gestos, tots petits. Els petons de la mare que curen, l’acompanyament dels més fràgils, la generositat del jovent que es dedica al voluntariat, les persones que netegen les habitacions dels hospitals, el personal mèdic que ens atén... i la feina dels que ens dediquem al món de l’escola, aquells que tu en deies mestres artesans, ciència i art ben units. Gent que treballem en aquesta institució massa seriosa i transcendent que vas omplir de bon humor, que vas saber llegir com només ho saben fer els savis.

El teu mestratge, un compromís

Abans-d’ahir vaig anar a Castelldefels a parlar d’educació. Després, mestres i famílies vam anar a prendre alguna cosa. Vam parlar de tu. Saps, Carles, hi ha hagut poetes populars, aquells de qui recitem els versos sense saber de qui són. Tu has estat un periodista popular. La gent t’estima, la gent pot arribar a fer una llarga estona de cua per tenir un llibre teu signat i fer-se una fotografia, i en aquestes ocasions jo et mirava i veia com escoltaves què t’explicaven a vegades amb les mans agafades, allò del gest petit, i com als rostres de les persones que et demanaven la dedicatòria hi veia la mateixa il·lusió, la mateixa passió que tu reclamaves als mestres per exercir la nostra feina amb sentit.

Has deixat molts deixebles que et reconeixem com un dels nostres mestres, perquè el mestre no és qui vol ser-ho sinó aquell que el deixeble reconeix i estima i per qui se sent estimat. Som una bona colla els que ens sentim estimats per tu. Estimats i exigits, perquè el teu mestratge és un compromís, un no estar de tornada de res.

Tinc el costum, Carles, de parlar amb els meus morts, amb aquells que al final de tot t’adones que el que sobreviu és l’amor que has compartit. Perdona, doncs, perquè et continuaré donant la tabarra. T’aconsellaré pel·lícules, t’explicaré anècdotes i tu respondràs a les meves necessitats com ho has fet des del dia que la meva vida es va trobar amb la teva.

La culpa de tot plegat és teva, Carles, perquè t’has fet necessari. Sovint t’evocaré com es fan presents les meravelles del món, com el somriure de les criatures que ens esperen confiades. Et portem ben endins. Sobretot, el teu somriure.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT